Pantalles i infants

Sense mòbil fins als 6 anys i sense accés a internet a través d’aquest aparell fins als 16. L’informe elaborat per un grup d’experts encarregat pel govern espanyol com a base per a la futura llei de pantalles comença fort. Comença fort però no ha sorprès ningú o no hauria de sorprendre. Davant una societat abduïda per la tecnologia, proposar mesures menys severes per redreçar la relació que els menors han de tenir amb els dispositius seria tant o més que un insult a la intel·ligència. Ara, posar en un paper –o en una pantalla!– la llista amb les noves normes és molt semblant a fer la carta als Reis amb l’esperança que es faci realitat. Per què aquest pessimisme a priori? Perquè fer-ho efectiu demana la complicitat de les famílies, que, com també revelen altres estudis, cada cop deixen més en mans dels aparells la distracció dels seus fills. La imatge de criatures que no aixequen un pam de terra o que encara van amb cotxet amorrades a un mòbil o a una tauleta mentre els pares mengen tranquil·lament en un restaurant o fan la compra no és nova. Ni nova ni excepcional, perquè s’ha assumit com un fet normal que les pantalles formin part de la vida domèstica, i el debat sobre si afecten o no la salut, l’educació o la privacitat dels més petits fa temps que ja no es planteja en l’àmbit privat. L’àmplia oferta que es pot trobar a qualsevol botiga i les mil i una prestacions que es poden aconseguir amb un estri que cap en una mà tampoc ajuden a mirar-se’l com una amenaça. És massa temptador. I, siguem sincers, malgrat que les famílies acceptin el repte de restringir l’ús dels mòbils als seus fills, amb quina autoritat diran que no quan els adults hi estan tant o més enganxats que les criatures i es neguen a prescindir-ne senzillament perquè no poden? L’estudi també incideix en aquest aspecte i recomana als més grans que redueixin l’ús dels aparells, perquè no deixen de ser un exemple que els seus fills apliquen confiats que si ho fan els pares, està ben fet. I, pel que queda clar, no sempre és així.