Cooperació

Un pes­ca­dor anglès ha publi­cat un anunci al “Times”. No hi ofe­reix de com­prar o ven­dre estris de pesca, que és el més nor­mal quan un pes­ca­dor posa un anunci. No. El pes­ca­dor ha posat l’anunci per agrair la coo­pe­ració d’un salmó que –final­ment– s’ha dei­xat pes­car.

Jo no sé si això forma part del típic “fair play” anglès, però en aquests dar­rers moments de l’any m’ha fet medi­tar. Hi ha una pos­si­ble medi­tació sarcàstica, és clar: el botxí mos­tra el seu agraïment a la víctima. El poderós agra­eix la seva “com­prensió” al feble, que no oposa resistència, el tima­dor agra­eix a l’incaut la seva bado­que­ria, les dic­ta­du­res agra­ei­xen als súbdits que valo­rin per damunt de tot l’“ordre públic”, la qual cosa per­met que una mino­ria es bene­ficiï impu­ne­ment de pro­fi­to­sos desor­dres pri­vats (algun dia caldrà fer veure que el veri­ta­ble “ordre públic” no és la calma al car­rer sinó que els fun­ci­o­na­ris públics no adme­tin cor­rup­ci­ons ni negligències i que els ciu­ta­dans actuïn –soci­al­ment, econòmica­ment– d’una manera cívica, però això és un altre tema). També els qui ens tenen domi­nats ens han agraït sovint el nos­tre “seny”.

Però m’agra­da­ria donar a l’anècdota del pes­ca­dor anglès una altra dimensió. Sense pei­xos no hi pot haver pes­ca­dors, sense els altres nosal­tres no som. En aca­bar l’any –durant el qual tots hem fet això o allò– pot­ser és oportú de tenir-ho pre­sent. En el balanç d’aquest període seria massa pre­tensiós ima­gi­nar que el pla­tet posi­tiu només pesa les nos­tres apti­tuds i el nos­tre esforç, com si aquest esforç l’haguéssim fet en sole­dat. El fracàs no és, sovint, culpa exclu­siva de nosal­tres, però l’èxit no és mai, “abso­lu­ta­ment mai”, un mèrit exclu­siu nos­tre. I si no hi ha èxit ni fracàs osten­si­bles, sinó un sen­zill i regu­lar “anar fent”, també anem fent gràcies a la coo­pe­ració de cone­guts i de des­co­ne­guts, perquè som un fil incor­po­rat a una xarxa immensa i com­pli­cada.

I no tan sols hem d’estar agraïts als qui ens aju­den, d’una manera més o menys incon­di­ci­o­nal, sinó també als qui són la nos­tra “opo­sició”. A deter­mi­na­des opo­si­ci­ons devem l’enfor­ti­ment o el canvi de les nos­tres “posi­ci­ons”, i si apre­nem a valo­rar aquest ser­vei que ens fa l’adver­sari, el crític, el con­tra­dic­tor, estem a punt d’apren­dre perquè la democràcia és un meca­nisme de progrés, encara que gri­nyoli, és a dir, encara que a vega­des ens resulti des­a­gra­da­ble o incòmode.

A punt d’aca­bar l’any, doncs, aques­tes rat­lles d’avui són el meu anunci d’agraïment a tots els qui fan l’AVUI –a la majo­ria dels quals no conec– i a tots els qui el lle­gei­xen, per la seva coo­pe­ració diària; als qui m’han fet arri­bar car­tes, favo­ra­bles o des­fa­vo­ra­bles, infor­ma­ci­ons o sug­ge­ri­ments, que no sem­pre puc aten­dre però que sem­pre m’han enri­quit. Perquè la pit­jor pobresa és la de la suficiència orgu­llosa, la de qui creu que el peix és el tro­feu del pes­ca­dor, quan la rea­li­tat és la contrària: són els pei­xos, amb la seva existència, els qui han fet pos­si­ble l’existència del pes­ca­dor. Cada u de nosal­tres deu als altres el fet de poder pas­sar, avui, del 1980 al 1981.