Arriben les notes

És qüestió de dies que molts estudiants del país arribin a casa amb el full d’avaluació del primer trimestre. N’hi ha que mostraran als pares un informe on ni s’aprova ni se suspèn, sinó que l’escola aposta per una valoració qualitativa, i també d’altres que a la mà duran les notes de tota la vida, potser amb una estirada d’orelles. Per no perdre el costum, en molts cercles revifarà el debat sobre si un suspens és un al·licient per millorar o una font de frustració, sobre si els continguts de l’ensenyament són o no els apropiats, i sobre si l’exigència i el coneixement són valors que van a la deriva perquè nosaltres, a la seva edat, ja llegíem, o ja ens sabíem les taules de multiplicar, o sabíem situar l’Índia en un mapa. Coincidint amb el lliurament dels informes o les notes, o cadascú que ho qualifiqui a la seva manera, es tornen a inundar les xarxes de missatges que ens recorden que tots els infants i joves tenen un talent i que, de vegades, si sembla que l’alumne no brilla prou és simplement perquè no hem estat capaços d’identificar aquesta virtut. No puc estar més d’acord amb la teoria que l’escola, o més aviat la societat, ha menyspreat durant molts anys les habilitats relacionades amb aquelles assignatures anomenades les maries –i encara hi ha feina a fer–, o fins i tot destreses que no entraven en el currículum, com les habilitats socials. Però d’aquí a afirmar que un artista no necessita comprendre les matemàtiques, o que a un futur físic no li ha d’importar un rave la història i la literatura, hi ha una diferència abismal. Endavant amb la idea de burxar fins a trobar el talent de cada infant, però evitem perdre’ns en les teories que menyspreen el coneixement universal i la cultura general, que un artista necessitarà que no l’estafin amb un pressupost i a un físic li convé saber per què encara ara hi ha escriptors enterrats en una cuneta.