L’eucaliptus

Decebedor, l’eucaliptus no fa olor. Sempre estilitzant qualsevol ram, s’ha escarransit i ha perdut la brillantor d’aquell verd platejat, pensant que ompliria de tot el que li mancava a aquell gerro buit, orfe de la mimosa que cada febrer acull. Deu ser d’una mena que només decora. Fins i tot aquesta ànsia, la d’ornamentar, ha perdut. Fa 15 dies vaig entrar a Can Rigau, a la plaça Major de Banyoles, i la vitalitat penetrant d’unes branques d’eucaliptus, caient com desmais, situades a l’entrada, em va insuflar l’empenta que necessitava un divendres al vespre. Havia entrat tan apressada a la llibreria Documenta de Barcelona que no me’n vaig adonar. Prioritzava els ulls i no els narius. Va ser la consellera, amb la seva veu calmosa, la que em va fer notar l’aroma. Els llibres antics, de pàgines esgrogueïdes i amb la cel·lulosa empetitint-se, arrugant-se com l’eucaliptus, desprenen flaires d’ametlla. Les novetats editorials apilades a la Documenta feien olor, no d’encens cremant-se per acomiadar les ànimes, sinó aquella olor càlida de pàgines impol·lutes, sortides d’impremta, amb lletres curoses i sense cap taca de cafè fent malbé una A. D’aquesta olor s’en diu bibliosmia. Massa tècnic per l’aroma plaent que elimina tots els mals, t’acull com els braços de l’amic que fa temps que no veus i t’escalfa com el sol d’hivern.