Síria, xoc de dictadures

Ja no es parla de dictadures ni de tiranies. George Orwell i el seu ministeri de la veritat estalinista per fer creure que les mentides eren certes, és rarament esmentat. Per referir-se a un sistema opressiu es parla sovint d’autoritarisme, de règims forts o d’autocràcies. La revista The Economist ha escollit com a paraula de l’any 2024 kakistocràcia, una expressió d’arrels gregues que vindria a significar el govern dels pitjors, un antònim de l’aristocràcia que Plató atribuïa al govern dels millors. L’augment de líders autocràtics arreu del món ha canviat substancialment la política global si tenim en compte l’assalt constant a les democràcies liberals, molt semblant al que s’havia produït fa gairebé un segle. L’autoritarisme ha penetrat en les societats democràtiques que cada cop més escullen la seguretat personal per damunt de les llibertats. L’avenç de l’extrema dreta arreu d’Europa s’explica com una mostra de protesta contra el mal funcionament de les democràcies que no han sabut donar resposta a les necessitats i a les pors més immediates de sectors socials que se senten exclosos del circuit de les classes mitjanes. S’estén la pobresa i augmenten les desigualtats que tanquen les portes a l’ascensor social i condemnen grups cada cop més nombrosos a no poder sortir del forat de la misèria. No voten els partits convencionals sinó formacions noves, trencadores, radicals, que prometen arreglar els problemes abans i millor. “Només el poble salva el poble”, un pensament escrit per Antonio Machado en la Guerra Civil, pot portar al caos si no passa per les institucions.

Europa es mira de lluny el que està passant a Síria pensant que és un conflicte que ens queda distant i que no paga la pena entrar a pacificar l’Orient Mitjà que ha estat la causa de tants maldecaps i de tantes crisis des de fa segles. També perquè es té la percepció de no voler entrar en confrontació amb el moviment islamista que des de la revolució de Teheran del 1979 està determinat a acabar amb les llibertats assolides per les democràcies d’ençà del 1945.

El fet és que Síria és el fracàs de la dictadura dels Assad, pare i fill, que durant més de mig segle ha rebut el suport de dos règims forts i autoritaris com Rússia i l’Iran. En caure la dinastia del règim laic i tirànic de Damasc, com abans va desaparèixer Saddam Hussein de l’Iraq per raons i circumstàncies diverses, emergeixen dos estats forts que aprofitaran el moment de caos i confusió per fer valer els seus interessos i controlar sense cap garantia democràtica els pobles que consideren enemics. El turc Recep Tayyip Erdogan de Turquia, amb un peu a l’OTAN i l’altre a la part més conflictiva de l’Orient Mitjà, és un clar vencedor en aquesta hora convulsa. L’altre és l’Estat d’Israel, que incorporarà el Golan, perdut per Síria en la guerra del 1967, i intentarà acabar amb els grups terroristes de Hamàs a Gaza i Hezbol·là al Líban.

Aquest conflicte entre autocràcies, dictadures o règims forts es fa d’esquena a Europa, que es concentra a fer declaracions, enviar diners i decretar sancions. L’Iran i Rússia han sortit escaldades de l’ensorrament del règim dels Assad de Síria. L’única base naval russa fora de les seves costes era a Tartús, la costa mediterrània de Síria d’on la flota ha salpat, i probablement haurà d’abandonar també l’aeròdrom de Latakia, amb una potent força aèria dependent del Kremlin. Si la pèrdua del control de l’Afganistan i l’Iraq tingué una greu repercussió negativa en la política exterior nord-americana a l’Orient Mitjà, la fugida d’Al-Assad de Síria i l’esfondrament del règim és una dura derrota per a l’Iran i Rússia, les dues potències que amenacen els interessos de les democràcies occidentals arreu del món.

L’autoritarisme de Rússia i el de l’Iran en surten molt afeblits, de la caiguda del règim de Damasc. La lliçó és fàcil d’aprendre: a Al-Assad li ha fallat l’exèrcit i la policia que controlaven qualsevol revolta incipient de l’oposició, i el sistema ha caigut en dues setmanes. Malgrat totes les misèries, les democràcies superen les crisis perquè tenen mecanismes d’autocorrecció. Els autoritarismes s’estavellen amb les seves certeses intocables i amb els seus lideratges forts. Són més vulnerables que les democràcies. El tauler polític de l’Orient Mitjà ha saltat per l’aire. Esperem que no sigui veritat el que deia el periodista polonès Adam Michnik, que afirmava que el pitjor del comunisme és el que vindrà després. La caiguda d’Al-Assad no assegura que el que vingui sigui millor. Els que han fet caure el règim són gihadistes.