Capricis de gent fatxenda

Hi ha gent que pensa que amb diners es pot comprar tot i que no troba límits a la dita “pagant sant Pere canta”. Que ho diguin si no a un amic que aquests dies ven arbres de Nadal i els serveix a domicili. Li arriba una comanda des d’una zona de Barcelona a la qual només tenen accés famílies benestants. Algú vol un avet natural de tres metres i quaranta centímetres de llargada, un arbre que, obert i decorat, a la majoria de pisos no entraria si abans no et desentens de la meitat de mobles del menjador. Quan arriba a l’edifici en qüestió, l’esperen dos joves amb marcat accent anglès. L’edifici és antic però per sort té ascensor. L’amic dona gràcies quan veu l’elevador atès que els compradors viuen al sisè pis. Quan mira d’introduir-hi aquell magnànim arbre, s’adona que ni un miracle pot resoldre l’encaix. El panorama es tenyeix de gris, tirant a negre. La parella evidencia la seva ineptitud en tot el que guarda relació amb els arbres de Nadal i proposa la brillant idea de tallar el tronc i prescindir d’aquest element per fer-lo més portable –sense aclarir si pensaven viure un mes enganxats a l’arbre per fixar-lo amb les pròpies mans–. Després de mirar-s’ho del dret i del revés, l’amic es rendeix i conclou que no hi ha altra opció: l’arbre haurà d’arribar al seu destí a través de les escales. Ja es poden imaginar com pesa un arbre natural de tres metres i mig d’alçària, i també es poden fer una idea de com d’estretes són les escales dels edificis antics. L’amic i una altra persona que l’acompanyava encara tenen malsons amb aquell moment. Malsons, i nafres a les mans que trigaran a curar. La parella del pis ja deu gaudir del seu element decoratiu, i sense embrutar-se les mans ni afluixar la mosca més del compte ja que ni tan sols van tenir el detall de deixar propina. Deuen estar pensant ja a instal·lar l’any que ve un arbre encara més gran.