Els totalitarismes i la banalitat del mal

La politòloga alemanya d’origen jueu Hannah Arendt (1906-1975) reivindicava la condició de dona i de jueva, tot i la contradictòria relació amb Martin Heidegger, professor a la Universitat de Marburg, amb qui va tenir una relació sentimental i una sòlida amistat. Heidegger fou un membre actiu del Partit Nazi entre el 1933 i el 1945, mentre ella era inhabilitada per a ensenyar a les universitats alemanyes pel fet de ser jueva. S’exilia a París, on es relaciona amb membres del Partit Comunista Francès i du a terme una intensa activitat en contra de l’antisemitisme i el nazisme, fins que el 1940 és internada al camp de refugiats de Gurs, destinat inicialment als exiliats republicans espanyols, sobretot bascos. Un any després, obté un visat per traslladar-se als EUA i ingressa a la Comissió de Reconstrucció Cultural Jueva Europea.

A finals del mandat britànic Arendt s’oposa a l’establiment d’un estat nació jueu o d’un estat binacional a Palestina, però, el 1948, davant la imminència de la partició opta per donar suport a un sol estat. El 1951, al mateix temps que publica la seva obra més coneguda i rellevant, Els orígens del totalitarisme, obté la ciutadania estatunidenca. El llibre, publicat en plena Guerra Freda, és un exemple de pensament crític i d’una anàlisi històrica, lúcida i fonamentada, sobre la relació entre la gènesi de l’antisemitisme, de l’imperialisme que, amb l’esclavisme i el saqueig d’Àfrica, obre les portes al supremacisme racial, i, finalment, dels moviments totalitaris del segle XX que identifica amb el nazisme i l’estalinisme. Ací, el terror esdevé el pilar de la dominació totalitària i va més enllà de ser un mitjà per suprimir l’oposició. “Si la legalitat és l’essència del Govern no tirànic i la il·legalitat és l’essència de la tirania, aleshores el terror és l’essència de la dominació totalitària.”

Deu anys després, Arendt assisteix, com a corresponsal del The New Yorker, al judici d’Adolf Eichmann a Jerusalem, responsable de l’execució de milers de jueus a Polònia. El 1963, publica un recull de les seves cròniques i reflexions en forma de llibre, Eichmann in Jerusalem: a report on the banality of evil. El subtítol li costà nombroses crítiques, però s’ajusta al que havia observat durant el judici: Eichmann es limitava a executar les ordres, sense cap mena de crítica o consideració ètica o moral sobre les conseqüències dels seus actes. No se sentia ni responsable ni penedit. De fet, era part de l’engranatge burocràtic d’un règim que, com la majoria d’alemanys, no qüestionava. Segons Arendt, ni tan sols va donar mostres d’un antisemitisme radical, ni d’una especial patologia criminal, només es limitava a executar uns éssers prèviament deshumanitzats. Aquesta era la clau: per dur a terme la “solució final” calia abans reduir a la condició de no humans les minories que es volien eliminar. Un cop deshumanitzats es podien eliminar. Esdevenia una feina necessària, rutinària, burocràtica. No hi havia cap contradicció ètica ni moral. La banalitat del mal en estat pur com només és possible en un règim bastit en el terror, les mentides, la desinformació i les notícies falses que arraconen la capacitat d’anàlisi. Sense la falsedat i la destrucció dels valors humanitaris més elementals no hauria estat possible ni l’horror del nazisme ni el de l’estalinisme. Eichmann, que només parlava amb el carceller, va tenir un moment de feblesa, d’empatia, i va plorar quan es va assabentar que el pare d’aquell oficial havia mort a Auschwitz. Aquella víctima havia deixat de ser doncs un número i s’havia convertit en una persona, el pare de l’oficial amb qui parlava a la presó. Per Arendt, però, la banalitat del mal no eximeix de responsabilitats els victimaris.

Malauradament, les reflexions d’Arendt són encara vigents. A les xarxes socials abunden els comentaris que deshumanitzen “l’altre”, “el diferent”, “el migrant”, i a Gaza els nets de les víctimes d’ahir són els victimaris d’avui. La dominació i el menyspreu tenen sempre arrels supremacistes. L’ou de la serp del totalitarisme s’incuba de nou, encara que de forma diferent. I la proliferació d’autòcrates i d’anocràcies, que alimenten conflictes armats, pronostiquen una destrucció a gran escala d’un capitalisme sense rostre humà. Sense aturadors ètics o morals, sense valors, la possibilitat de la catàstrofe esdevé real: apocalipsi atòmica, canvi climàtic irreversible que mati la vida. No oblidem que l’Homo sapiens és el més gran depredador que ha existit mai, fins i tot per a ell mateix.