La missa dels arquebisbes

Els que vam abandonar de seguida que vam poder l’obligació infantil d’acatar confessió, comunió i missa dominical, acabem de tenir una doble oportunitat d’or –d’això, que als temples no en falti– de comprovar com d’ensopides continuen essent les cerimònies religioses. Una, amb la carregosa inauguració de la restaurada Notre-Dame; l’altra, amb la polèmica missa funeral pels damnificats de la dana a la catedral de València. Vagi per endavant el màxim respecte a les persones que troben escalf espiritual en les prèdiques dels capellans, altra cosa és l’escalf corporal perquè les esglésies solen ser neveres inclements. La retransmissió televisiva de les dues misses ens ha mostrat l’ancoratge decebedor que impedeix avançar una institució que, malgrat la laïcitat de l’Estat, reguem amb generoses assignacions tributàries i exempcions fiscals. Un encoratge que, per exemple, continua denegant el sacerdoci a les dones. Ni l’arquebisbe de París, Laurent Ulrich, ni el de València, Enric Benavent, van saber injectar-hi gaire interès. Ja sabem que a les misses no s’hi va pas a buscar distracció, però almenys se n’espera prou sensibilitat per als feligresos, sobretot si acaben d’enterrar éssers estimats. D’això se suposava que anava primer de tot la cerimònia valenciana, però les queixes dels afectats han estat més sorolloses que el repic recuperat de Notre Dame. També sabem que la litúrgia de l’eucaristia porta aparellada certes expressions solemnes, però cada vegada que l’arquebisbe valencià repetia “som aquí per celebrar” o “aquesta celebració d’avui” feia grinyolar els timpans fins i tot d’aquells que no hi hem perdut res, en la riuades mortals d’aigua i de fang. Els familiars s’han queixat que l’arquebisbe parlés de catàstrofe natural sense esmentar l’agreujant de la mala gestió, que no es pronunciés la llista dels morts i que la primera fila no l’ocupessin ells, sinó polítics oportunistes que després de fer-se la foto ni tan sols es van quedar a saludar-los i consolar-los. Pel que fa a Notre-Dame, fins i tot el president electe dels Estats Units, Donald Trump, feia cara de voler fugir mentre l’orgue reviscolat emetia sons amb una estridència persistent que feia tremolar les parets. L’Urtasun, encertat, s’ho va estalviar. El Papa, també.