Dormia plàcidament. Devien ser les dues o les tres de la matinada, i unes hores abans havia aterrat al llit completament derrotada per la son i pel cansament, així que no li va representar cap esforç submergir-se en un descans profund. De cop, però, va tenir un sobresalt i els ulls se li van obrir com taronges. La respiració se li va accelerar com si estigués fent front al tram final d’una cursa per a la qual no t’has entrenat prou. No es trobava enmig de cap malson. Simplement havia anat a dormir sense tenir un últim pensament per a l’elf, el personatge entremaliat que representa que la fa ben grossa mentre la canalla dorm. I ella sabia, o el seu cervell va saber mentre la resta del cos dormia, que aquella nit no havia complert com a mare que arriba a tot, i havia oblidat que la nena es llevaria pensant en aquesta figura i en les seves diableries. Primer va maleir l’elf i les noves modes que només donen feina a casa. Després no va tenir més remei que trencar-se el cap fins a trobar què podia desendreçar de forma que la idea fos prou cridanera però que després no li comportés un gran esforç per tornar a l’estat original les coses. Va estar temptada de no moure un dit i confessar a la nena que està fins al monyo de l’elf i que fins aquí hem arribat perquè és ella, la mare, qui remou cel i terra per continuar amb la història. Però després va pensar que es penediria de revelar el secret i va optar per mantenir viu aquest personatge que té la funció de vigilar el comportament dels petits, tot i que el seu exemple deixa molt a desitjar. Allò que abans vigilaven els Reis Mags des del cel, ara ho fa un elf que les famílies bategen i adopten. Crec que no soc l’única mare que dona gràcies d’arribar tard a aquest corrent. Almenys Melcior, Gaspar i Baltasar no ens afegien feina. A veure si per fi algú s’inventa una maleïda moda que resti treball a les mares.