Emocions

Ara que vivim una època de poques emo­ci­ons romànti­ques, degut, per exem­ple, a la cru­esa de les guer­res que podem visi­o­nar en directe per tele­visió, com també les catàstro­fes natu­rals a causa del canvi climàtic, m’impres­si­ona veure que un sen­zill escrit o una dedi­catòria per­so­nal, o com també una abraçada, pugui fer caure unes llàgri­mes sin­ce­res a qual­se­vol per­sona. Ara que sem­bla que tot­hom accepta les rea­li­tats vir­tu­als com una forma indis­cu­ti­ble de viure, aquest fet humà, tan sen­ti­men­tal, com plo­rar o riure, a mi, m’impacta de debò. Per un cos­tat, ens cre­iem ser molt dife­rents que els ani­mals, però a l’hora de la veri­tat som més tous que ells! Aquesta con­tra­dicció em col­peja. Llui­tem per viure una vida sense dolor, molt meca­nit­zada per no patir tant, però adme­tem la tris­tor d’un ésser esti­mat que ha tras­pas­sat o l’ale­gria d’una sen­zi­lla paraula d’amor. Tot ple­gat forma un con­glo­me­rat ben curiós. I quina sort que encara siguem tan sen­si­bles! És un fet que les matei­xes màqui­nes no ente­nen ni enten­dran mai aquesta pro­blemàtica. El sen­ti­ment neix i no es pot fabri­car!