Enric Duran, segona clandestinitat

Hi va haver un moment en què la vida en clandestinitat d’Enric Duran era tan severa, tan estricta, tan invisible, que la seva mare en sabia molt poques coses i ni tan sols tenia coneixement que una televisió havia anat a entrevistar-lo a Islàndia, un dels molts països on es va refugiar fugint de la justícia espanyola. I així va anar que, un dia, asseguda davant el televisor per seguir un programa d’entrevistes, la dona va veure unes imatges on d’entremig d’una boira hi sortia una ombra i quan el personatge es va fer reconeixible va descobrir que el protagonista era el seu fill gran.

Enric Duran va estar deu anys fugint, vivint en la penombra, després que fos acusat d’estafa per no haver tornat 490.000 euros en crèdits que va aconseguir a través de 69 operacions diferents amb bancs, diners que va destinar a projectes socials i alternatius. Es va tractar d’un estratagema dut a terme per posar en evidència el sistema i demostrar que es pot viure d’una manera diferent a les normes del mercat i el capital, per proclamar que cal viure d’una manera diferent.

La vida a les fosques de l’anomenat Robin dels Bancs va emergir a la llum a finals de l’any passat, quan el seu delicte va prescriure a l’Estat espanyol, va poder fer-se el DNI i va visitar la família, a Vilanova i la Geltrú durant l’últim Nadal. Tot semblava haver canviat, fins que el juny passat un forat negre es va empassar l’Enric. Va ser detingut a França, acusat de col·laborar en una operació de blanqueig de diner amb uns estafadors a través de criptomonedes, i va acabar en una presó de les proximitats de París, on encara hi és en règim preventiu.

Quan va arribar al centre penitenciari, Duran no tenia diners, i no va poder trucar a la seva família fins que va aconseguir la confiança d’algú de dins de la presó que li va fer el petit préstec necessari. Quan la seva mare va poder conversar-hi i també visitar-lo, prèvia autorització judicial, va conèixer en primera persona fins a quin punt la vida del seu fill transita ara per una segona clandestinitat, en aquest cas imposada per una decisió judicial de la qual Duran discrepa i executada per un sistema penitenciari francès molt més dur que el que funciona a Catalunya.

L’Enric ha declarat davant el jutge que instrueix el seu cas que no té res a veure amb l’activitat il·legal dels estafadors amb els quals se’l relaciona, i fins i tot ha aportat proves que així ho demostrarien. La resposta ha estat renovar-li la situació de presó preventiva, almenys fins al febrer. Mentrestant, el règim de reclusió de l’Enric és molt estricte, amb jornades interminables a la cel·la, de la qual només pot sortir dues hores al dia. Sense llibres per llegir, perquè no té accés a la biblioteca, i amb l’única distracció d’un joc d’escacs que posa un altre intern.

És per denunciar el cas i rescatar el fill d’aquesta clandestinitat sobrevinguda que la mare de l’Enric, la Fina Giralt, encapçala cada quinze dies una concentració davant del consolat de França a Barcelona. Ahir hi va tornar a ser; menuda, protegida del fred, però carregada d’arguments, decidida a batallar per la llibertat del seu fill gran. La concentració es fa tots els dijous i la propera no tindrà lloc fins l’any vinent, el dia 9 de gener. Serà a la plaça de Sant Jaume, al cor de la ciutat, a plena llum, lluny de clandestinitatsš.