Jo passo, també

Les coses com siguin. La imatge del jove rebel i d’esperit crític que pren partit davant les injustícies del món –o del seu petit món– fa temps que està difuminada. I les enquestes no fan cap altra cosa que corroborar la desafecció dels nois i noies amb la política. Fins i tot alguns informes (com el que va fer fa uns mesos l’Escola de Formació Guillem Agulló) mostren el viratge a la dreta en les seves actituds polítiques. El binomi política i joves i la distància més o menys llarga que separa l’una dels altres és un motiu d’estudi habitual. No n’hi ha per menys: la política és, o hauria de ser, allò que fa funcionar l’engranatge, i els joves són, o haurien de ser, el motor del canvi quan no rutlli prou bé la cosa. Aquesta setmana s’ha fet pública l’enquesta sobre generacions i participació encarregada per l’Agència Catalana de la Joventut. Les conclusions: els joves tenen menys interès per la política que el 2011 i el 2017. L’estudi recull que la participació en manifestacions i concentracions o actes amb contingut polític i reivindicatiu entre els joves ha caigut d’ençà de l’enquesta del 2011. Aquell any la xifra era del 51,2%, mentre que ara és del 35,9%. I poques samarretes o xapes amb missatges polítics duen, tampoc, segons l’estudi. Les taxes de participació juvenils en activitats col·lectives de reivindicació política com les activitats il·legals de protesta també han caigut, del 12,6%, el 2011, al 2,2%. Segur que el fet que no hi participin no vol dir que estiguin d’acord en tot. Potser és que les preocupacions dels joves no es troben en l’agenda política. I si tu no em fas cas, jo passo, també.