Motxilles

Els escrip­tors no hem d’espe­rar la musa com qui espera el mannà. Entro a un dels meus espais de referència i trobo el meu amic pin­tor que fa temps abans d’anar a bus­car l’Ona a l’extra­es­co­lar d’atle­tisme. Explica que ahir ell va córrer de Palamós a Girona en només qua­tre hores. Penso a l’acte que jo hi esta­ria qua­tre dies i amb una mica de sort m’hau­rien d’ingres­sar. Men­tre escolto com narra l’aven­tura m’adono que per sota de la samar­reta blanca de coll rodó li surt un xuclet de color grana d’un centímetre i mig de diàmetre. Espe­culo sobre la inten­si­tat de la seva vida íntima. Sense poder callar, ho dic en veu alta i en to de broma però ell ho nega taxa­ti­va­ment: “No és un xuclet, no! És la marca de la mot­xi­lla d’hidra­tació que porta dos bidons d’aigua per supor­tar la marató. Com que m’anava ampla, em fre­gava el coll i em va dei­xar mar­ques. Mira, a l’altra banda en tinc una d’igual. Em vaig treure els bidons i en duia un a cada mà”. Vaig pen­sar en el pin­tor de les mara­ques i la meva ria­llada es va sen­tir a l’altre extrem de la comarca. Com a excusa em sem­blava esplèndida, cre­a­tiva i bri­llant. Després de repe­tir-li que amb mi no calien con­tes inven­tats, que la fogo­si­tat de les pare­lles ben avin­gu­des em sem­blava mera­ve­llosa, ell reia ben tran­quil men­tre m’asse­gu­rava que era cert, que no era pas cap auto­jus­ti­fi­cació, que li encan­ten els xuclets però que no era el cas. Les ria­lla­des van seguir. Al final, l’amic pin­tor va mar­xar amb una bossa de roba pen­jada a cada espat­lla pot­ser per tapar-se els fal­sos xuclets i evi­tar que una altra boca­mo­lla com jo li ho tornés a pre­gun­tar.