Odiar (menys) les festes

Que sí, que soc la pri­mera que he rei­vin­di­cat el dret que les fes­tes nada­len­ques se’ns facin una mun­ta­nya i a sen­tir un desig incon­tro­la­ble de ful­mi­nar les cele­bra­ci­ons el mateix 24 de desem­bre al ves­pre. No faré ara marxa enrere, tin­guem-ho clar. Fins on jo sé, no ha cai­gut un mete­o­rit sobre el meu cap i m’ha des­per­tat una passió des­fer­mada per tot el que, en qua­tre dies, ens ve a sobre. Però sí que admeto que m’he pro­po­sat fer un esforç titànic fins a tro­bar ele­ments que em facin més supor­ta­bles, i fins i tot més gus­to­sos, els saraus que ja tenim als mor­ros. Aquest any em nego a odiar les fes­tes nada­len­ques. D’entrada, perquè sabem que les absències pesen més que la piràmide de Khe­ops i que hi haurà cadi­res que segui­ran espe­rant que tra­ves­sin les por­tes els que mai les tor­na­ran a tras­pas­sar, però és cert que tenim la sort de poder recor­dar-los entre les magar­ru­fes dels que més ens esti­men i la for­tuna de saber que encara ara els que hi serem repre­sen­tem un nom­bre més alt que no pas els que fal­ten. També m’he pro­po­sat, de cara a aquest any, ron­di­nar menys perquè els preus estan pels núvols, perquè ens movem com bur­ros tots cap aquí tots cap allà, o perquè pla­ni­fi­car una sor­tida fami­liar ser­veix per recor­dar-te que vivies enga­nyada cre­ient-te classe mit­jana. Que a casa no s’està gens mala­ment, i que fer com­pres sense aca­bar en un fre­nopàtic és qüestió d’orga­nit­zar-nos millor i no dei­xar-ho tot per al temps de des­compte. Sé que el 5 de gener em tro­ba­ran bus­cant regals com una energúmena, però no em nega­ran que fixar-se uns bons propòsits és una bona forma d’inten­tar girar com un mitjó el que ara, a molts, se’ns indi­gesta com si mengéssim tres qui­los de pol­vo­rons seguits. Però m’he pro­po­sat que aquest any serà dife­rent. I vull recu­pe­rar cert espe­rit de quan sen­tia que arri­bava la millor època de l’any. Ja els expli­caré quant em dura.