Frankenstein, Zelig i ERC

‘Zelig’ és una vella pel·lícula de Woody Allen en què el pro­ta­go­nista mima com un camaleó l’aspecte físic dels seus inter­lo­cu­tors, la seva expres­si­vi­tat, els tics i el pen­sa­ment. Quan el nos­tre Zelig parli al Cer­cle d’Eco­no­mia els dirà que “no han de témer res d’ERC”, i si parla a l’àrea metro­po­li­tana de Bar­ce­lona els dirà “nosal­tres som la veri­ta­ble esquerra”. També pro­clama “estimo Espa­nya” men­tre ens pega negant la síndrome d’Esto­colm. Nova Esquerra Naci­o­nal va cri­ti­car aquest tret de Jun­que­ras, acu­sant-lo de voler assem­blar-se al país (?) en comp­tes de trans­for­mar-lo des d’una pers­pec­tiva d’esquer­res. Té gràcia que ho diguin els qui diri­gien el par­tit des del govern d’Ara­gonès quan emu­la­ven els “con­ver­gents” en els fets i la retòrica dels comuns (amb l’aplau­di­ment de Jun­que­ras). Van pre­di­car que rene­ga­ven de tot naci­o­na­lisme men­tre fit­xa­ven repre­sen­tants de CiU. Deien que eren inde­pen­den­tis­tes, però no pas naci­o­na­lis­tes, dila­pi­dant el lle­gat de les esquer­res “d’alli­be­ra­ment naci­o­nal”. Alhora fit­xa­ven soci­a­lis­tes no inde­pen­den­tis­tes com a con­se­llers. Tardà acaba de subrat­llar que la militància del par­tit no ha de ser només inde­pen­den­tista. És a dir: ni naci­o­na­lista, ni inde­pen­den­tista, però sí d’esquer­res. Al govern d’Ara­gonès, però, no calia que fos­sin tots d’esquer­res. Quan par­len de reco­sir el par­tit, és ine­vi­ta­ble pen­sar en les sutu­res de Frankens­tein. El front de Jun­que­ras; un braç d’Elena, el de l’ope­ració Gàbia; una cama de la secretària gene­ral, Ala­many, que ja entrava al govern de Coll­boni; un ven­tre ple de B de bilis, unes nat­ges cla­va­des a les pol­tro­nes, i uns peus que no són ni naci­o­na­lis­tes ni inde­pen­den­tis­tes. El cos en una sin­gu­lar taula de clare­dat. D’autòpsia?