Òmnium i ANC, què?

Fer una crítica constructiva i que s’interpreti com a tal a vegades no és fàcil. Em refereixo a una crítica no pas als partits independentistes, que ja es fa habitualment, sinó a les entitats independentistes, a les que tenen més pressupost, més afiliats i més capacitat de mobilització: Òmnium i ANC. Ambdues, però, tenen actituds i problemes diferents. Alguna cosa no acaba de funcionar, més enllà dels efectes desmobilitzadors per la gestió postreferèndum i l’explícita demanda de desescalada que pregona ERC. Alguns dels dirigents de les organitzacions cíviques ja han reconegut que van cometre un error gravíssim enviant la gent a casa quan omplia els carrers l’octubre del 2017 tot seguint les consignes dels partits (ERC i Junts). Però des d’Òmnium persisteix un cert seguidisme inconfessat cap a ERC de manera que algunes campanyes –contemplades en el temps– han estat com un coitus interruptus activat i desactivat en paral·lel als acords d’unes sigles. De cop desapareix una campanya sobre el drenatge econòmic català quan res ha canviat. O s’evita l’exigència de trencar amb el PSC i el fet d’instar els partits a un nítid sine quan non en temes simbòlics i estructurals. Pel que fa a l’ANC és diferent, sembla que les lluites internes bloquen tota activitat externa. El 5 d’abril l’ANC ha convocat una manifestació “per uns trens dignes” i no es veu la presència de la campanya pels carrers. D’aquí a tres setmanes és Sant Jordi, tradicionalment centrat en la defensa del català, i ni Òmnium ni l’ANC no han indicat res encara. És evident que falten unes campanyes incisives i sostingudes en el temps, al marge dels partits.