La llegenda de Vilajuïga

Vilajuïga és un poblet encantador de l’Alt Empordà. Allà es pot gaudir del paisatge, de la tramuntana alguns dies d’hivern, dels comerços i restaurants de la zona, i és una bona idea caminar fins a Pau, el poblet del costat, que també és bonic. Pel camí es veuen les vinyes i el seu cicle al llarg de l’any: brot, floració, formació del gra, verema i caiguda de la fulla. Els ceps són part indestriable del paisatge de la comarca: l’Empordà i la vinya sempre han anat de bracet.

Aquest poble és conegut, al meu entendre, per quatre causes. La primera: té estació de tren, que va molt bé als veïns de la zona per poder-se desplaçar. La segona: s’hi troba el camí de pas per anar a Sant Pere de Rodes, una joia mundial del romànic. La tercera: la producció d’Aigua de Vilajuïga, que és, com diu el seu eslògan, “única, escassa i singular”. Salvador Dalí en bevia i fins i tot se la feia portar als Estats Units. La quarta: el castell de Quermançó i la llegenda popular que l’acompanya. El castell es troba sobre un turó, és medieval, i, com molts d’altres, va ser construït, reformat, atacat, mig destruït i finalment abandonat. Dalí va intentar comprar-lo sense èxit.

Quan era petit i anàvem en cotxe cap a Llançà el meu pare sempre ens explicava la llegenda quan vèiem el castell. Anava d’una senyora molt rica que hi vivia i es va aficionar a menjar el moll de l’os d’un xai, per la qual cosa calia sacrificar un animal diàriament, fins que es va arruïnar i va acabar fent de captaire. Un dia que pidolava al carrer algú li va donar pa amb nous. La senyora es va posar a plorar i va dir: “Si hagués sabut que el pa amb nous era tan bo / encara seria la senyora del castell de Quermançó”. Aquesta llegenda ha estat recollida en un conte infantil de Brau Edicions, i pel que he vist ho escriuen una mica diferent: “Per haver ignorat un dia / que el pa amb nous era millor / vaig perdre la senyoria / del castell de Quermançó”.

Un dia comentava aquesta història amb un amic, que em va dir que aquesta llegenda també existia a Tous, a l’Anoia. Vaig indagar i, efectivament, allà s’explica la llegenda de forma similar, tot i que la rima va diferent: “Si hagués sabut que era tan bo el pa amb nous / encara avui seria la senyora de Tous”. També vaig descobrir que a Tornabous (Urgell) existeix la mateixa història, tot i que canviant de gènere: “Si hagués sabut el bo que eren pa i nous / encara seia el senyor de Tornabous”. Tous i Tornabous tenen en comú amb Vilajuïga la mateixa llegenda i una fortificació medieval: Tous té un castell i Tornabous, una torre de defensa. Però això no és tot: els etnògrafs han recollit la mateixa història a Marçà, Castelló i Sous (Alt Empordà), a Foixà i Rupià (Baix Empordà), a Organyà i Castellbó (Alt Urgell), a Lió (Pla de l’Estany), a Noguer de Segueró (Beuda, Garrotxa), al Rossell (Lloret, Selva), a Bagà i Puigbò (Ripollès) i a Salou (Tarragonès).

Aquesta llegenda formava part de la cultura popular catalana, transmesa de forma oral de generació en generació i d’una comarca a una altra. És impossible saber a quin lloc es va originar, però tant se val. La cultura popular no s’escrivia i per això molts d’aquests relats es van perdre. Afortunadament, alguns han arribat als nostres dies i van ser recollits per etnòlegs com Joan Amades. D’aquesta manera, ara podem tenir una idea de les històries que explicava la gent al llarg dels segles quan es trobava al mercat o quan, arraulits per la fred, es reunien a la vora del foc en una nit d’hivern, en èpoques en què no hi havia ni ràdio, ni TikTok, ni Netflix.