La literatura no es toca

Les grans lectures no les vaig descobrir a través dels meus professors de literatura. Considero que vaig tenir bons mestres de llengua però, potser perquè vivien corsecats amb algunes lectures “obligatòries”, no em van recomanar els llibres que més m’haurien fascinat. Tot i així, a casa he tingut la sort de tenir una padrina, mestra de professió, que em va descobrir en plena adolescència aquells títols que em van obrir el gran temple de les lletres. Recordo que em va entregar Pedra de tartera, de Maria Barbal, i em va dir: “Potser ets encara massa jove, però crec que t’agradarà.” Sentir-me més gran a través d’un llibre i adonar-me que més enllà de les col·leccions juvenils hi havia un altre món per descobrir, em va permetre créixer. Per això, em poso les mans al cap quan es fan determinats anuncis polítics com el que s’ha produït aquesta setmana: convertir en assignatura optativa la literatura catalana. És evident que els currículums s’han d’anar actualitzant i adaptant constantment, però que la conselleria d’Educació publiqui una decisió d’aquesta envergadura i al cap de poques hores faci un pas enrere no és una bona notícia per a la classe política, i encara menys per al món educatiu.

Fa anys que sembla que hi hagi una voluntat, no sé si meditada, de relegar a l’oblit la literatura i les humanitats en els currículums. Per això, molts professors han criticat la mesura, però també persones del món de la cultura. Sembla que els mals resultats en les proves PISA dels estudiants catalans han obligat a fer canvis, però alguns crec que es volen executar sense preguntar a la comunitat educativa si són realment els més adients. Sense lectures, no sé si serem capaços de formar alumnes crítics i autònoms, amb capacitat d’intuïció i anàlisi. Perquè el coneixement i les hores de lectura plaents són la base per mantenir viva una llengua i una cultura, per difondre-la i per reivindicar-la. Realment hi ha qui considera que solucionarem determinats problemes prescindint de la nostra literatura? Cada cop donem menys valor a la formació humanística perquè sembla que les matemàtiques i la tecnologia són les úniques matèries que salvaran una societat que viu a contracorrent i que necessita adaptar-se al món digital. No vull menystenir, ni de bon tros, aquest tipus de formació, però em nego a creure que serem igual de creatius sense el coneixement que ens aporta la literatura.

Una editora em comentava un dia que hi ha un llibre per a cada persona. Evidentment. I necessitem la col·laboració de tothom per fer atractiva la lectura a aquells joves que encara no han trobat el seu llibre. És imprescindible la feina dels professors, dels bibliotecaris, dels llibreters, dels mitjans de comunicació i de determinades institucions públiques. Hem d’aconseguir que la literatura sigui una assignatura atractiva. Fàcil, no ho és. Però gestionar la complexitat de la nostra societat és també un deure que hem d’exigir a la conselleria d’Educació. La bona literatura ens ajuda a entendre diferents realitats, a explicar amb paraules les incerteses humanes, a simplificar realitats enrevessades i a traduir les situacions més inversemblants. Per això, no sé si ens podem permetre desempallegar-nos de tot aquest saber.

Potser és difícil però no impossible. I si ens estimem les lletres, hem de perseverar en aquesta lluita. La soca de casa nostra, o el tió per a aquells que no són de Ponent, cagarà als meus nebots dos clàssics. Gràcies a la fantàstica feina de la col·lecció El Jardí Secret, de l’editorial Viena, els més petits poden descobrir grans obres de la literatura de tots els temps. Podran llegir La casa de l’Iggie, de Judy Blume, i Un cas complicat, d’Ulf Nilsson. Espero que en gaudeixin i que d’aquí a uns anys, quan siguin més grans i la innocència s’hagi esborrat, em puguin dir: “Tieta, els clàssics ens agraden.” Voldrà dir que aprecien la literatura, que la seva vida s’explica, també, a través dels llibres que han llegit i que podran relacionar grans experiències amb un bon títol. De la mateixa manera que la padrina ho va fer amb mi i em va recomanar la Barbal; Incerta glòria, de Joan Sales, i La ciutat invisible, d’Emili Rosales. Gràcies, padrina, per totes les recomanacions literàries. Només desitjo ser baula continuadora d’aquesta cadena i saber transmetre el llegat a la teva besneta, la meva filla Queralt.