En Pitu, el pastor

A la vall d’Aro trobo de tant en tant un pastor que mena un ramat de bens. A vegades coincidim en una carretera secundària i ens saludem mentre jo, amb el cotxe aturat, veig passar el ramat a frec de la porta i el gos que salta marges i corre per tal d’ordenar la tropa. També me l’he trobat pels camins del bosc, quan torna cap als corrals que té llogats en una masia.

És un home molt àgil de cames i de cervell, que en altres temps fou “empresari de pastors”, en el sentit que en tenia tres o quatre, cada un dels quals tenia cura d’un ramat. Explica que ho va deixar perquè tenia problemes de seguretat social, i que un pastor et parli de seguretat social quan el tòpic és que es dediqui a tocar el flabiol fa una mica estrany. Decidí doncs, de convertir-se ell mateix en pastor i fora cabòries. Jo em quedo meravellat contemplant com practica el seu ofici, però ell diu que no n’hi ha per tant, que “jo no en sé tant com un bon pastor, però mireu, ja ens entenem” (es refereix a ell i els bens). Utilitza tres eines de comunicació: el dit, la veu i el xiulet. El dit índex d’aquest pastor és una font increïble d’instruccions per al gos, el qual n’interpreta el més petit moviment; a distància, el gos veu que el dit s’alça, o dibuixa un cercle o fa qualsevol signe, i immediatament surt com un llamp a fer el que se li ha ordenat.

Els xiulets van adreçats als bens i són sempre molt suaus. Com la veu. El pastor parla en un to de veu absolutament normal, mai no crida. Una vegada, a punt de travessar la carretera, i després de mirar si s’acostava algun cotxe, el pastor va dir als bens: “Tranquils, ara no hi ha pressa”. I al gosset nou, que ara està ensenyat –i ja us diré per què–, li fa saber: “Què t’he dit? On és la vorera?”

A vegades, mentre el ramat fa camí, neix un anyell, i el pastor se’l fica al sarró. Un dia, prop de casa, quan el ramat hagué passat va aparèixer a terra un anyell tot just nascut i l’ovella mare havia seguit, realment “com un be”, juntament amb el ramat.

El pastor té un gos nou, perquè en poc temps se li n’han mort tres. El primer, enverinat. Se’l trobà recargolant-se, de cop i volta, segurament perquè havia menjat algun tòxic preparat per a d’altres bèsties. El segon morí atropellat per un cotxe. La mort del tercer gos, no fa gaire, fou terrible: el van destrossar els gossos salvatges que s’han instal·lat en un abocador d’escombraries de més amunt. El deixà fermat –ben poca estona–, perquè el pastor és un home molt respectuós amb les propietats i tenia por que no es fiqués en uns camps de la masia on guarda el ramat; en tornar era un munt de carn ensangonada. Li cal un gos, sense el qual cada be va pel seu compte i el ramat és ingovernable. “Jo sol no puc, i com que no tenia gos, l’altre dia vaig haver de cridar la dona”…

El gosset nou, inquiet i eixerit, aprèn l’ofici. Encara no sap com actuar quan s’acosta una persona; a vegades planta cara i a vegades s’amaga entre les cames del pastor. Però el pastor, tot i reconèixer que encara no treballa prou bé, està força esperançat perquè és un gosset que es veu que “hi té molta afició”.

El pastor alça el dit que governa el seu món i, amb un adéu-siau, nosaltres ens en tornem al nostre.