Descendents de víctimes

No sé si ja s’ha celebrat la curiosa festa convocada a través d’un anunci a “The Times” de Londres. Es demanava l’assistència a una vetllada –a la masmorra o presó de Londres– als qui fossin descendents de penjats, decapitats, esquarterats i torturats per la justícia medieval.

És un acudit típicament britànic, que recorda un pensament de Paul Valéry: “en la història, els personatges que desapareixen sense deixar cap rastre són els qui no han estat decapitats, o els qui no han fet tallar els caps”. Hi coincideix Voltaire, quan diu que la història “és poca cosa més que un catàleg de crims, follies i desventures de la humanitat”.

La crueltat ha estat immensa al llarg dels segles, i ens acostem a l’any 2000 sense haver-la suprimit de la faç de la terra. Encara hi ha tortura física i tortura psicològica en els graus més diversos i amb els pretextos més contradictoris. El que passa és que la crueltat moderna té complexos, no se sent prou justificada, i sol practicar-se més “discretament” que la medieval, quan els desgraciats eren cremats en públic o abandonats al camp o a la plaça fins que morien de fam o eren devorats per les bèsties.

El sentit britànic de la tradició fa que els descendents coneguts de les víctimes de la justícia medieval no renunciïn a l’avantpassat que fou decapitat a la torre de Londres per les seves idees polítiques o religioses, i la sang vessada ennobleix d’alguna manera la sang actualment viva. Les idees ja no compten al cap dels segles. El que compta són els vells papers de família.

Si els penjats, decapitats o esquarterats ressuscitessin, es quedarien de pedra en veure com viuen els seus descendents, i també els sorprendria de veure com moren: embolicats en la fredor estadística dels accidents d’automòbil del cap de setmana. No moren pas perquè els britànics siguin partidaris o enemics d’un rei o d’una doctrina, sinó que són víctimes d’un codi que no és polític ni religiós; el codi del “cediu el pas”, “prohibit avançar”, “60 km màxim”…

Víctimes medievals… Pur folklore històric, ja, per a un poble que es convertí en un imperi. En el nostre cas és diferent, perquè els catalans tenim víctimes molt més pròximes a nosaltres i cap Estat que permeti “assimilar-les”. Els nostres morts per la crueltat mai no han estat enterrats del tot i els seus descendents no poden pas reunir-se en una “festa”. Els assassinats durant la guerra i durant la postguerra no demanen un record, només, sinó el desgreuge. I és patètic que, per exemple, no s’ha pogut aconseguir la revisió –fent la inexcusable justícia pública– del procés que va dur a l’afusellament del president Companys, condemnat per “rebel·lió militar” –ell!– precisament pels qui s’havien rebel·lat.

No veig gens clar que d’aquí a cinc-cents anys –tal com van les coses– els catalans siguem convocats per a commemorar una història de violència que no hem refusat quan n’era l’hora.