Xina-cola

La ins­tal·lació d’una fàbrica de coca-cola a la Xina és un pas deci­siu en la uni­ver­sa­lit­zació d’aquest pro­ducte. Teòrica­ment, almenys, perquè el preu d’una ampo­lla de coca-cola xinesa –fixat molt alt– només és a l’abast de rics i de turis­tes. El fet, però, és que la carac­terística ampo­lla ja la podem tro­bar en els racons més insos­pi­tats de les més diver­ses civi­lit­za­ci­ons –a l’Índia, a Kenya, a Sin­ga­pur– encara que la majo­ria de natu­rals d’aquests països no en gas­tin. I no en beuen no tan sols per motius econòmics, sinó també per raons de cul­tura.

La coca-cola és un xoc molt fort, una raresa al cos­tat de les dues grans línies de begu­des més difo­ses arreu del món, a més de l’aigua: les alcohòliques i les de fruita. Tant els sucs de fruita com les begu­des alcohòliques tenen en comú que par­tei­xen d’unes pri­me­res matèries natu­rals i vege­tals: la taronja, la lli­mona, la pas­ta­naga, el raïm, la pruna, la cirera, la civada, l’ordi, la patata… Les “coles” i els refrescs indus­tri­als per­ta­nyen a un altre món. Els par­ti­da­ris dels líquids alcohòlics més “forts”, doncs, i els par­ti­da­ris dels sucs de fruita més “ino­fen­sius” són ger­mans natu­rals, o si voleu són fills d’una mateixa cul­tura tra­di­ci­o­nal. Hereus d’uns cos­tums històrics.

No és estrany, per tant, que en tas­tar la coca-cola els xine­sos hagin que­dat des­con­cer­tats. Què és, això?, deuen haver pen­sat. I han fet dues afir­ma­ci­ons ben sig­ni­fi­ca­ti­ves:

“Té gust de mede­cina”. Han coin­ci­dit doncs, amb una opinió molt estesa en el món occi­den­tal, basada en un fet indis­cu­ti­ble: la “nou de cola” és usada en medi­cina com a esti­mu­lant esto­ma­cal, tònic, analèptic i astrin­gent intes­ti­nal. Les begu­des de “cola” no dei­xen de ser uns xarops, típica­ment edul­co­rats i aro­ma­tit­zats, amb l’afe­gitó de bom­bo­lles carbòniques. El punt de venda ori­gi­nari és la farmàcia.

L’altra obser­vació dels xine­sos és la següent: “És massa freda”. Aquest “massa” és, natu­ral­ment, com­pa­ra­tiu: a l’Ori­ent no acos­tu­men a beure res fred. Les sopes són calentíssi­mes, i si voleu que els japo­ne­sos no us menys­preïn no dema­neu el “sake” glaçat –com si fos un aiguar­dent blanc euro­peu–, que és el que fan els turis­tes nord-ame­ri­cans; pre­ci­seu que el voleu tebi. Us dedi­ca­ran un som­riure de com­pren­siva com­pli­ci­tat. També el te és begut calent, i són els euro­peus –els britànics– els qui van inven­tar l’iced tea, el te gelat, plan­te­jant els cri­te­ris con­tra­dic­to­ris que sobre la tem­pe­ra­tura de les begu­des man­te­nen occi­den­tals i ori­en­tals.

En els cas de les “coles”, però, la tem­pe­ra­tura de con­sum té una altra expli­cació, suposo, a més de ser un pro­ducte de la civi­lit­zació fri­gorífica: la con­veniència de rebai­xar-li, gràcies a la insen­si­bi­lit­zació del pala­dar que pro­du­eix el fred, el seu gust pastós i far­macèutic, abso­lu­ta­ment anacrònic. Perquè no hem d’obli­dar que les begu­des de cola ja tenen cent anys.