La tribu dels abstemis

A veure com us ho explico. Intentaré fer-ho de forma clara i diàfana perquè sembla que tots els intents anteriors, malgrat acumular argumentacions que podrien omplir una nova secció a la Biblioteca de Catalunya, han servit de ben poca cosa. I no deu ser que no m’hagi repetit més que l’allioli, però tot i això em sento obligada a confessar, cada cop que hi ha una trobada social, per què no bec ni gota d’alcohol. Si em drogués tres cops al dia, o si anés pel món planificant assassinats en sèrie, no hauria de donar tantes explicacions, ho tinc claríssim. Però m’ha tocat viure en una societat que té tan normalitzat el consum d’alcohol que haig de veure com la gent arrufa les celles cada cop que rebutjo una copa i aclareixo que soc abstèmia. Doncs no bec alcohol, a veure si així queda clar, perquè no em provoca cap sensació agradable. Ni m’agrada el gust que té. Tampoc no el necessito, ni l’he necessitat mai, per desinhibir-me, ni per declarar-me al noi que em feia gràcia en aquell moment, ni per riure, ni per perdre la vergonya. No bec alcohol perquè no tinc cap necessitat de nodrir el cos amb substàncies tòxiques, ni tinc cap interès a pagar preus desproporcionats per segons quins líquids. No bec alcohol perquè no em dona la santa gana i perquè en aquella edat en què es comença a flirtejar amb territoris prohibits ja tenia prou caràcter per desmarcar-me sense por del ramat. I malgrat que els arguments són prou contundents, sé, com sabem tots el que formem la tribu dels abstemis, que venen dates que ens tocarà, de totes les maneres possibles, explicar el perquè del camí que hem triat. I sabem que no serà l’últim cop. Ens resten tants rotllos com vegades trepitgem un lloc on se serveixi alcohol. Sabem que sempre que rebutgem una copa, en dir “No, gràcies, no bec alcohol”, hi haurà algú disposat a disparar el seu “De debò? Ni un glopet?”