En primera persona

Era l’any 90 del segle passat. Ens vam conèixer a la redacció del Diari de Barcelona. Ell, de Figueres. Jo, de la Bisbal d’Empordà. Dos exiliats de dues capitals empordaneses vingudes a menys en un declivi que sembla perpetu. Potser per això compartíem un particular encant per la decadència, ens identificàvem amb perdedors i ens sentíem indiferents davant els escarafalls triomfals d’aquella Barcelona postmoderna i preolímpica. Tots dos sabíem molt bé on érem i què volien de nosaltres. Es tractava, doncs, de procurar fer la nostra sense més pretensió que la d’aprendre l’ofici, no deixar-nos enlluernar pel foc de vanitats i mantenir una nòmina que permetés pagar el lloguer i les copes a can Boadas. En el meu cas com a redactor de Cultura i en el seu com a responsable del suplement literari, desdoblat a corrector lingüístic en territori enemic davant les estripades del català light. Però així com jo era un periodista en formació amb vel·leïtats estilístiques, ell ja es demostrava un escriptor de cap a peus sense necessitat de signar cap article. Les seves correccions ja eren una classe d’escriptura en si mateix. Tot escrit que passava per les seves mans en sortia millorat, fins al punt que de vegades tenia la necessitat de redactar notícies o cròniques per tenir la seva aprovació abans que la del cap de secció. A la conversa, no obstant, acostumàvem a invertir els papers. Mentre jo li parlava de Pessoa, Pla, Calders o Auster, ell preferia comentar l’últim disc d’Antonio Vega, les impostures de Tom Waits o la radicalitat de Violent Femmes. Uns anys més tard, quan vaig tenir a les mans El món d’Horaci, la seva primera novel·la, vaig sentir un estrany calfred. Era la sensació i el privilegi d’haver estat company d’un dels grans de les lletres catalanes, malgrat ell mateix i els designis de l’star-system de la cultureta que, com la decrepitud d’aquelles capitals de comarca, encara avui perdura. És per això, quan ara fa uns dies vaig treure el nas a la presentació d’un nou recull de contes de Vicenç Pagès Jordà a Torroella de Montgrí, la seva vila d’acollida on ens va deixar prematurament el 27 d’agost del 2022, la situació m’empenyia a escriure aquestes quatre ratlles fidel al títol genèric amb què es presenta aquesta extraordinària compilació pòstuma: En primera persona.