Any nou, vida de sempre

Any nou, vida nova… La vella frase té un regust i una qua­li­tat com de cartró, de matèria morta. Almenys així ho escriu Josep Pla: l’any serà igual als ante­ri­ors i als que vin­dran –diu. Tindrà ben poques diferències, de manera que el més adi­ent seria dir “Any nou, vida de sem­pre”. La sen­sació, pas­sant els anys i cada vegada més, és que el món avança però no pro­gressa. Amb el senyor Pla n’havíem par­lat algu­nes vega­des, d’això del progrés humà. I ell (amb aquell som­riure pétillant de malice –com va escriure el peri­o­dista Jean Baqué a Midi Libre)–, deia i repe­tia que allò que sí que ha pro­gres­sat i millo­rat molt, és el WC. Ara la feina la podem fer ben asse­guts, amb aigua cor­rent que ho fa des­a­parèixer tot, amb llum, cale­facció i música si convé. L’escrip­tor de Llo­friu expli­cava que a un des­ta­cat polític espa­nyol un peri­o­dista li pre­guntà quina era la seva fita prin­ci­pal en el govern del país, i el polític res­pongué: “Hoy hay muc­hos españoles, o sea la mayoría, que cagan en cucli­llas todavía; mi ambición es que todos los españoles pue­dan cagar sen­ta­dos.” Tot això no té gaire res a veure amb la nit de Cap d’Any ni amb el calen­dari, ja ho veig… m’hi ha por­tat la lec­tura del meu mestrívol admi­rat senyor Pla. Però allò cert és que tinc ben poc a dir-ne, d’aquesta nit i del canvi del calen­dari, pel que fa a records. En els anys (feliços?) de joven­tut la cele­bració pràcti­ca­ment no exis­tia. Ni fes­tes, ni sopars espe­ci­als, ni cam­pa­na­des, ni espan­ta­ve­lles, ni trom­pe­tes de cartró, res de nas­sos ni bigo­tis postis­sos. La immensa majo­ria de la gent ho cele­brava (si ho cele­brava) a casa. Mol­tes coses han pas­sat avall, ara tot és dife­rent. I tot ha pas­sat avall empès per l’ine­xo­ra­ble, rígid, impas­si­ble i cruel temps. Sant Agustí d’Hipona, el màxim pen­sa­dor del cris­ti­a­nisme del pri­mer mil·lenni, a les seves famo­ses Con­fes­si­ons escriu que, si ningú li pre­gunta què és el temps, sap què és. Però si algú li ho pre­gunta, no sap què és ni sap què dir-ne. Com que un ser­vi­dor tam­poc ho sap, si em per­me­ten apro­fi­taré per recor­dar el gran Joan Fus­ter, que escriu això al seu lli­bre Judi­cis finals. “Men­tre dor­miu us creix la barba: això és el temps.” Davant l’espai i les for­mes, encara s’hi pot fer alguna cosa. Davant del temps, res de res. Bon any nou, non obs­tante omnia.