Ni ‘fake’ ni innocentada

La moder­ni­tat, que se’n diu així tot i man­te­nir inal­te­rat el mateix cos­tum de sem­pre de fer ser­vir mots angle­sos per deno­mi­nar noves rea­li­tats soci­als, ha deci­dit que les notícies fal­ses han de ser cone­gu­des com a fake news. El terme ha fet for­tuna, s’ha gene­ra­lit­zat i ha aca­bat ban­de­jant la fórmula clàssica de les inno­cen­ta­des que en un dia com avui tenien per cos­tum fer festa major apa­rei­xent publi­ca­des als dia­ris. Eren notícies del tot inven­ta­des que tenien la com­pli­ci­tat dels lec­tors, sabe­dors que un dels estímuls que tenia el fet de com­prar un diari el 28 de desem­bre era saber loca­lit­zar en quin titu­lar hi havia la trampa.

Era un joc, i era un dia a l’any, i la cosa s’accep­tava com la broma que era, i dic era perquè ara ja rara­ment ho és. Ara, com que la moder­ni­tat de tot en fa exces­sos, la pro­ducció de notícies fake és una cons­tant i els con­su­mi­dors d’infor­mació, a través del tor­rent des­bo­cat de les xar­xes, han d’estar cons­tant­ment en guàrdia per no dei­xar-se mar­car un gol, perquè en la majo­ria dels casos no són bro­mes sinó que tenen inten­ci­ons malèvoles. La irrupció de l’ano­me­nada “intel·ligència arti­fi­cial”, amb la capa­ci­tat de mani­pu­lar-ho tot, també les imat­ges, ho ha aca­bat de com­pli­car.

Per com­ba­tre aquesta tendència, hi ha la premsa. Fins i tot un dia com avui, la premsa en paper apa­reix com un cer­ti­fi­cat de vera­ci­tat, mitjà per publi­car imat­ges com la que il·lus­tra aquesta crònica, real com la vida mateixa, fidel reflex que la soci­e­tat del segle XXI no està per gai­res bro­mes. L’home que dorm en un banc de la Gran Via de Bar­ce­lona, pro­te­git per un sac de dor­mir, amb el cap recli­nat en una petita mot­xi­lla de color negre, és un veí més del barri que s’arti­cula a l’entorn de la plaça Tetuan. Fa molt de temps que viu en aquest cos­tat de la ciu­tat i que hi pas­seja la seva barba canosa i els cabells reco­llits en una cua, rere el cla­tell, i fa molt temps, també, que és un sen­se­sos­tre, una de les 302 per­so­nes que, segons el dar­rer recompte de la Fun­dació Arrels –amb data del desem­bre del 2023–, dor­men als car­rers de l’Eixam­ple.

La presència d’aquest home en aquesta avin­guda prin­ci­pal de la ciu­tat, amb el deco­rat de fons del local d’una immo­biliària que de fa molts anys té les ofi­ci­nes en aquesta finca de la Gran Via, il·lus­tra sense neces­si­tat de gai­res parau­les més els desa­jus­tos pel quals navega la soci­e­tat moderna, que ha assi­mi­lat la pobresa com un ele­ment més del pai­satge urbà. L’empresa en qüestió no té cap res­pon­sa­bi­li­tat en la dis­sort del pro­ta­go­nista d’aquesta història, ni per acció ni per omissió, però és un fet que els pocs metres que sepa­ren una rea­li­tat de l’altra són un abisme, perquè no és fàcil fer con­nec­tar un cos­tat i l’altre de la soci­e­tat, que massa sovint es donen l’esquena.

L’home que dorm al banc no vol par­lar. Més ben dit, no vol par­lar amb cap peri­o­dista quan se’l con­vida a man­te­nir-hi una con­versa, prèvia iden­ti­fi­cació de qui és l’inter­lo­cu­tor, i diu que si mai té neces­si­tat d’expli­car alguna cosa a la premsa ja ho farà. L’home sim­ple­ment alça els ulls, mos­tra un intent de som­riure en la cara col­rada per la vida a la intempèrie i només diu això que aquí queda reco­llit: “Soc una bona per­sona.” I el que diu segur que no és cap invent ni cap mani­pu­lació de la rea­li­tat, és tan sols un voler dir: “Soc aquí, tin­gueu-me en compte.”