La fi del món
La Sibil·la, austera i pagana, i a qui sant Agustí va atorgar la patent cristiana, ha anunciat la fi del món, des de púlpits catedralicis, abillada amb una capa de blau reial i amb una corona de muguet i llorer reverdit al cap. Menys mística i amb més pompa vaticana, una posada en escena canònica, per recordar-nos que és un àngel virginal, però amb la força de qui alça l’espasa contra els impius i amb el poder de la veu profètica. Com el mite grec de la jove Cassandra, escollida per Apol·lo per comunicar-se amb els mortals i anunciar-los el seu destí. Cassandra és una veu profètica i enigmàtica però impotent, perquè no és capaç d’aturar cap de les desgràcies que amb la vidència presagia: quan li arriba la visió, el seu cos es convulsa violentament, posseïda pel déu. La Sibil·la de sant Agustí, en canvi, no entra als temples com una mèdium en trànsit sinó com una infant que des de la veu més pura anuncia l’apocalipsi.
El cant de la Sibil·la, que per tercer any es va representar a l’església de Santa Maria de Banyoles, va ser més singular i amb un text propi que es cantava al segle XIII a Sant Andreu del Torn, un pergamí que mossèn Lluís Constans va descobrir el 1946 i del qual només es conserva una fotografia. La Sibil·la del Torn, la Sibil·la de la catedral de Girona, totes les sibil·les que aquests dies pronuncien paraules antigues i terribles, un món que se’n va pel pedregar, ja no atemoreixen els descreguts que s’asseuen als bancs pairals dels temples, els que es reservaven a les famílies que els havien pagat. No són camperols analfabets, amb ulls esbatanats, arraulits en una petita parròquia creient les tempestats que la Sibil·la els canta amb paraules estranyes i antigues, acusant-los de pecats criminals. És una societat que es mira amb una equidistància preocupant l’evidència dels temps actuals. No calen oracles, ni sacerdotesses del déu Apol·lo, ni ancianes amb el do d’endevinar, ni princeses angelicals per saber que la foscor és cada vegada més profunda, la negror és una ombra pesant a punt de caure, el col·lapse és imminent i en l’univers fa temps que orbita el meteorit de l’extinció –“foc deixendrà del cel ardent, diu un dels versos”–. Escarxofem-nos, doncs, i disfrutem de la fi del món.
