Qui ens farà el dinar?

La tieta s’encar­rega tant de com­prar les gam­bes com de ros­tir la carn, que aquest any toca sopar a casa seva i ja se sap què marca la nos­tra tra­dició fami­liar: qui posa el sos­tre, cuina des dels entrants fins a les postres. Dies abans, passa llista per saber quants seu­rem a taula, que la xifra pot variar d’any en any. Arri­bat el moment, la mare, que aquest any s’ha des­lliu­rat del davan­tal, i el pare, que no té dots de xef, ens abas­tei­xen de begu­des i mai no falta el vi i el cava català –impres­cin­di­ble dur pro­ducte de la terra per estal­viar-nos la versió ron­di­naire del tiet–. També por­ten tor­rons, i neu­les, i tan­tes frui­tes seques que podrien mun­tar una parada al mer­cat. Als cosins, entre els quals m’hi compto, i a la cana­lla que hem dut al món, no se’ns adju­dica cap paper en aquesta auca que no sigui men­jar, beure i gau­dir d’una vet­llada que per­met retro­bar-nos amb els que viuen lluny però per res del món es per­drien el sarau. Arriba el dia de Nadal i més del mateix amb una vari­ant: l’abu­e­lita, a qui fa anys que diem que ens enter­rarà a tots i comen­cem a sos­pi­tar que s’aca­barà com­plint la pro­fe­cia, encara s’encar­rega de cui­nar l’arròs amb gall dindi que ens recorda on estan situ­a­des les nos­tres arrels. Que la gene­ració dels pares tin­gui bona salut ens ajuda a con­ser­var tra­di­ci­ons que venen here­ta­des de quan els qua­tre avis eren vius i eren l’ànima de la festa. Ales­ho­res no hi fal­tava ningú, a diferència d’ara, que hi ha massa absències. Quan la mare i les tie­tes fal­tin, i quan l’abu­e­lita no ens pugui embo­tir a còpia d’arròs i dels cin­quanta plats i les cin­quanta flai­res que venen al dar­rere, no sé qui s’encar­re­garà de fer els dinars i els sopars més bons del món. Res no serà el mateix, ho tenim molt clar, però no perquè fal­ta­ran les cui­ne­res, sinó perquè ningú dipo­si­tarà tant d’amor per man­te­nir per­fec­ta­ment enllaçada la xarxa fami­liar.