Com hem arribat fins aquí
Aquest és el subtítol del reportatge d’una plataforma digital de notícies en català que es titula Les xifres de la crisi de l’habitatge. Isaac Asimov va dir: “Els governs no hi són per solucionar els problemes, sinó per prevenir-los.” I si, a això, hi afegim que George Orwell va dir a Homenatge a Catalunya que la paraula favorita dels espanyols és “mañana”, tenim l’equació feta.
Per tots és sabut que els preus dels habitatges, si més no a Barcelona, van pujar poc després de declarar-se aquesta ciutat olímpica: qui hi vulgui viure, que ho pagui. I des de llavors els preus no han parat de pujar. Fa temps que alguns, que no tenim estudis universitaris d’economia ni habitatge, però sí experiència a fer números per arribar a final de mes, temíem que el preu de l’habitatge arribés a rècords mai vistos i que esdevingués un luxe. Bingo! Després de veure com l’especulació salvatge i l’espiral neoliberal de l’oferta i la demanda han transformat el dret bàsic de l’habitatge –recollit en la Constitució– en un bé de luxe, defenso ara la intervenció de l’Estat mitjançant un barem habitatge/preu: metres quadrats, moblat o no, qualitat dels acabats, ascensor o altres infraestructures d’accessibilitat... I que tot, ponderat, doni un preu de referència limitat per l’Estat d’acord amb determinats indicadors econòmics.
És indecent que disposar d’una casa costi l’equivalent a un sou. Què fem amb les immobiliàries? Doncs es nacionalitzen fins que els preus dels habitatges es redueixin fins a assolir imports raonables, és a dir, la meitat o una tercera part del que costen ara. I multes exemplars i presó per als que mantinguin preus il·legalment abusius.