El futur és en el passat

És ine­vi­ta­ble. El moment ho demana. Cap d’any, moment que con­vida a la malen­co­nia i la reflexió. La cele­bració del sols­tici d’hivern ens recorda que el cris­ti­a­nisme és una de les reli­gi­ons solars que unei­xen el pas­sat i el futur en el cer­cle de l’etern retorn.

La malen­co­nia d’avui raja de la tec­no­lo­gia que apa­reix com el cinquè genet de l’Apo­ca­lipsi. El llançament de la IA esborra la sepa­ració entre la uto­pia i la rea­li­tat. La rebel·lió dels robots ima­gi­nada per Karel Capek fa més de cent anys sem­bla avui un joc de nens. Els arte­fac­tes no eli­mi­nen només física­ment sinó també intel·lec­tu­al­ment els éssers humans. Els fan per­dre el mono­poli de l’ente­ni­ment, que és la ter­cera de les potències de l’ànima, diu l’Església. De les altres dues, memòria i volun­tat, en tenen les màqui­nes a cabas­sos.

La guerra al Pròxim Ori­ent té un gran poten­cial des­truc­tor dels pre­ca­ris equi­li­bris inter­na­ci­o­nals, polítics, jurídics, econòmics i, sobre­tot, mili­tars. Els més opti­mis­tes aspi­ren a un enquis­ta­ment del con­flicte men­tre es busca una solució diplomàtica que mai no arri­barà. El men­tres­tant pot pro­pi­ciar l’entrada de l’Iran en el con­flicte amb l’amenaça d’esde­ve­nir un Armag­ge­don, una guerra de la fi dels temps.

A Europa, la consciència de catàstrofe es viu en carn pròpia. La guerra d’Ucraïna està a punt d’aca­bar per ordre dels Estats Units, com va començar. Però la del Pròxim Ori­ent entra­nya perills nous. Els països de la UE man­te­nen el suport a Israel perquè ara se sen­ten ata­cats pel mateix ene­mic; a Israel, és la guerra; a Europa, la pau dels refu­gi­ats, que és una forma de guerra.

La política de por­tes ober­tes de la UE, impul­sada per la can­ce­llera Angela Merkel, ha estat un fracàs rotund. És clar que no calia que s’hi inte­gres­sin: no en tenien cap intenció. Mol­tes soci­e­tats i comu­ni­tats tenen pro­ble­mes d’anòmia que no saben com resol­dre. Les auto­ri­tats mini­mit­zen el pro­blema, encara que cada cop menys. Les imat­ges que cor­ren per les xar­xes –de les quals s’ali­menta la ciu­ta­da­nia– par­len de subs­ti­tució demogràfica o invasió. Pot ser una exa­ge­ració, però no se solu­ci­o­narà tenint els mit­jans de comu­ni­cació ensi­nis­trats perquè no publi­quin dades que iden­ti­fi­quin la naci­o­na­li­tat dels detin­guts per motius d’ordre públic.

A Espa­nya es con­rea crisi pròpia. Molts espe­ren la cai­guda del govern. L’opo­sició fa roga­ti­ves per veure el pre­si­dent Sánchez impu­tat en l’aque­larre judi­cial a què dedica totes les seves ener­gies. Quin espec­ta­cle de l’Espa­nya goyesca! Un acte de fe del traïdor. Perquè en el pas­sat hi ha el futur.

Més de sis anys de pre­si­dent del govern amb una majo­ria insu­fi­ci­ent del seu propi par­tit i, en algun cas, com el pre­sent, amb menys vots que el prin­ci­pal de l’opo­sició, té el seu art, el seu follet, com diuen els fla­mencs. I explica la fúria del líder de l’opo­sició que se sent espo­liat del que li per­tany per dret diví: el poder.

Per fer-ho encara més difícil, Sánchez espera apro­var els pres­su­pos­tos gene­rals de l’Estat a temps, encara que hi té poc pro­pi­cis els par­tits que li van donar la inves­ti­dura. El soci de govern, Sumar, ron­dina de vega­des pels dis­gus­tos que li dona el soci­o­li­be­ra­lisme de Sánchez; els bas­cos són vot segur per l’amenaça de Vox, però aquesta amenaça no aco­var­deix els cinc dipu­tats de Podem que, en el seu par­ti­cu­lar con­tenciós amb Sumar, estan dis­po­sats a que­dar bor­nis per tal de cegar l’adver­sari.

Final­ment, la malen­co­nia cata­lana. Els dos par­tits de l’inde­pen­den­tisme ins­ti­tu­ci­o­nal també vin­cu­len el vot als PGE al com­pli­ment dels pac­tes amb el PSOE. Sem­bla­ria, doncs, que hi haurà uni­tat d’acció de l’inde­pen­den­tisme, amb la pos­si­bi­li­tat de la cai­guda del govern. Però, con­fron­tat amb el fet pro­ba­ble que, a la reti­rada del suport català, segui­rien elec­ci­ons anti­ci­pa­des, Jun­que­ras acla­reix que no creu que el PSOE sigui igual a Vox, cosa que només es pot enten­dre en el sen­tit que, amb pac­tes o no pac­tes, es man­tindrà el suport al govern espa­nyol d’esquerra.

I això deixa Junts en una situ­ació com­pro­mesa. La doc­trina Pujol diu que el cata­la­nisme ha de ser capaç de pac­tar indis­tin­ta­ment amb l’esquerra i la dreta espa­nyo­les. El més impor­tant és mirar per la nació. Ara es pot com­pro­var d’una vegada si per a Cata­lu­nya és el mateix l’esquerra que la dreta espa­nyo­les, inclosa la ultra­dreta, i si el futur és en el pas­sat.