La guerra d’avui entre Israel i els àrabs musulmans es lliura en tres camps: el de les armes, el de la propaganda i el de les idees. Els dos primers són a la vista. El tercer, una mica més complicat, es polaritza en dos termes simbòlics, antisemitisme i islamofòbia.

El terme ‘antisemitisme’ apareix en l’últim quart del segle XIX. El fa servir el periodista Wilhelm Marr per referir-se als prejudicis contra els jueus, considerats una raça, d’acord amb les teories racials de l’època. I tant si hi havia prejudicis! Els jueus eren ciutadans de segona, no tenien drets civils, no podien exercir professions liberals, ni accedir a càtedres universitàries, com li va passar al gran filòsof i sociòleg jueu Georg Simmel, entre altres casos. Que li ho diguin també a Dreyfus en un altre país i una altra professió. L’antisemitisme, l’odi als jueus, era aleshores una cosa comuna a Europa. Un odi que venia d’antic. Al segle XVI, Shakespeare es feia eco de l’anguniosa queixa de Shylock. Aleshores, ja feia més de cinc-cents anys que rondava pel món la llegenda del “jueu errant”, maleït per Jesucrist cap al Calvària. Un odi secular que arriba fins avui, amb un punt d’inflexió al segle XX, no cal recordar-ho. I al XXI reapareix amb renovat brio. Només que ara no té l’acceptació social d’antany i tothom ho rebutja, almenys en públic. L’Holocaust n’ha fet un terme maleït.

Ja no hi ha gens D’antisemites. Tots han esdevingut antisionistes. Deixem de banda l’antisionisme sobrevingut i anem al fons de la qüestió, la quinta essència, la cosa en si, amb permís de Kant. Ningú no dubta que l’antisemitisme és l’odi secular als jueus com a poble, com a raça i ara com a estat. No com a religió. L’antisemitisme és racisme.

La ‘islamofòbia’ té una altra història i abast. Apareix fugaçment a la fi de la Primera Guerra Mundial, passa la resta del segle XX sense pena ni glòria i reneix en el seu darrer quart. Designa l’odi o aversió a l’islam com a ideologia politicoreligiosa. No com a raça o poble i, per tant, no pot ser racisme. El terme, encunyat a imitació del de xenofòbia, va rebre suport i difusió amb l’informe del Runymede Trust, el 1997. Fa relativament poc. Tanmateix, la islamofòbia inspira la legislació contra els anomenats “discursos d’odi” mitjançant la qual s’està produint un autèntic assalt a la llibertat d’expressió a Europa. La seva finalitat última és impedir tota crítica a l’islam (incloses les caricatures de Mahoma) i penalitzar-la amb la mateixa justificació amb què antany es penalitzava la blasfèmia. Som a frec de restaurar la Inquisició. La islamofòbia –que les belles consciències de l’equidistància contraposen a l’antisemitisme– és una invenció absurda i perversa. La fòbia és una aversió cega, irracional, instintiva a alguna cosa. Però l’aversió a l’islam no té res d’irracional ni d’instintiva. Al contrari: oposar-se a la subjecció de les dones fins i tot si és “voluntària”, la misogínia, la pederàstia, l’homofòbia, la teocràcia, les supersticions alimentàries obligatòries i la violència, no és irracional ni instintiu, sinó una cosa summament racional i convenient.

La por i l’odi a l’islam són un sentiment molt assenyat en societats d’arrels cristianes que es van secularitzar i ara veuen que se’ls vol imposar una teocràcia. Uns governants woke, embadalits per una ideologia suïcida, afavoreixen l’expansió de l’islam en funció d’uns valors de tolerància i multiculturalitat que el mateix islam rebutja. I que suprimirà, segons ell mateix anuncia. Anomenar islamofòbia aquesta actitud de defensa és una evident tergiversació amb mala fe; un intent de deslegitimar la lliure crítica associant-la a un racisme inventat. L’esmentada legislació sobre delictes d’odi que tracta de restringir la llibertat d’expressió ja és més que una intenció. És un fet.

A Anglaterra, els últims anys no és infreqüent que la policia es presenti al domicili de ciutadans particulars per informar-los que estan sota investigació per presumptes delictes d’odi per opinions abocades a les xarxes socials. L’acusació d’“islamofòbia” (és a dir, blasfèmia) és prominent en aquests casos. L’antisemitisme és avui més viu que mai. La seva arma és la islamofòbia, un concepte fabricat per tal d’afeblir les societats democràtiques i llur defensa del dret d’Israel a existir.