Sota la remor de fons

El nou vice­pre­si­dent del govern espa­nyol i minis­tre de Coo­pe­ració Ter­ri­to­rial, Manuel Cha­ves, ha dit una frase que demos­tra fins a quin punt el llen­guatge, en la política espa­nyola, sovint emmas­cara i con­fon més que no pas defi­neix. «Pro­cu­ra­rem satis­fer les legítimes aspi­ra­ci­ons de les comu­ni­tats autònomes, tot pre­ser­vant els interes­sos gene­rals de tots els espa­nyols», va dir Cha­ves en la presa de pos­sessió del nou càrrec. La frase és engan­xosa, com una bar­reja d'aigua i guix, sense gens de fluïdesa ni de gus­pira, pura pasta, a punt per apli­car a qual­se­vol superfície. Pel sen­tit, si l'oient no hi posa gaire atenció, que és el més habi­tual en aquesta mena de dis­cur­sos, sem­bla d'una cor­recció política abso­luta. És el que se sol dir quan mana el pro­to­col, quan les parau­les no han de ser res més que una ano­dina remor de fons, a l'estil dels dis­cur­sos del rei d'Espa­nya. Cha­ves no és el rei. Només era una mena de califa soci­a­lista andalús que ha fet el salt a Madrid, igual com en altre temps el va fer aquell califa popu­lar de València que es deia Edu­ardo Zaplana, d'infausta memòria. Però si es con­si­dera amb detall la frase, en apa­rença tan pru­dent, de seguida s'hi observa una estra­nya manca de sen­tit. Com és que Cha­ves con­tra­posa els interes­sos de les auto­no­mies i els interes­sos de tots els espa­nyols? Que no estan for­ma­des per ciu­ta­dans espa­nyols, les comu­ni­tats autònomes? Que no és el mateix, el des­ti­na­tari final, per bé que se super­po­sin les admi­nis­tra­ci­ons? El que Cha­ves insi­nua, el que està pen­sant és, en rea­li­tat, una altra cosa. Quan parla de comu­ni­tats autònomes no s'ima­gina pas la Rioja, Cantàbria o Cas­te­lla i Lleó, sinó aque­lles que tu i jo, ben­vol­gut lec­tor, sos­pi­tem, les con­flic­ti­ves, les rei­vin­di­ca­ti­ves, les que van moti­var que s'inventés aquest mapa de colo­rai­nes per aigua­lir uns drets històrics. I quan Cha­ves es refe­reix a tots els espa­nyols al·ludeix a aquells que no tenen dub­tes d'iden­ti­tat espa­nyola ni ambigüitats. Aquest és el con­flicte. Aquí sovint diuen una cosa quan, de fet, en volen dir una altra i, en defi­ni­tiva, tot és ben sim­ple i sem­pre anem a parar allà mateix.