Els fàstics de Feijóo

Feijóo con­ti­nua amb la seva deriva d’inten­tar tro­bar un per­fil propi que, per fi, l’acabi cata­pul­tant a la pre­sidència del govern espa­nyol. I, en aquesta recerca intrínseca per inten­tar acla­rir què vol ser quan es faci gran, es dedica a fer tas­tets vari­ats. Ara una mica d’ultra­dreta, ara una mica d’inde­pen­den­tisme. Se’n fa un tip quan li interessa però imme­di­a­ta­ment després li venen tots els fàstics. Ho va fer pri­mer amb Vox, cedint en totes aque­lles comu­ni­tats autònomes en què els ultra­dre­tans els ofe­rien el pacte del dimoni o bé afer­rant-se a la pinça con­ser­va­dora al Congrés con­tra el govern de Pedro Sánchez. Poc després la dinàmica ha estat des­mar­car-se’n fins allà on ha pogut en com­pro­var que decan­tar-se per l’extrema dreta li tan­cava la resta de les por­tes. Quan li ha vin­gut de gust, també, no li ha impor­tat pac­tar a l’uníson amb els inde­pen­den­tis­tes de Junts. Però de seguida també li han vin­gut arca­des i s’ha afa­nyat a dir que vol­dria veure Puig­de­mont a la presó. I, així, Feijóo va nave­gant per la legis­la­tura enmig d’aquests dub­tes elec­to­ra­lis­tes, bus­cant ali­ats aquí i allà però sense aca­bar de tro­bar com­pany de viatge. De moment l’aposta és inten­tar posar el dit a la ferida de la supo­sada cor­rupció dels soci­a­lis­tes, amb una amnèsia pre­me­di­tada del pas­sat del par­tit popu­lar. L’objec­tiu és no dei­xar morir el cas Koldo, ni el del fis­cal gene­ral de l’Estat, ni el que afecta la dona del pre­si­dent espa­nyol, inten­tant empas­ti­far tant com pot, que allà que­den els dub­tes, siguin veri­tat o men­tida.

Feijóo encara no sap què vol ser de gran, espe­rant que el pas dels dies li pro­por­ci­oni un regal ines­pe­rat. Feijóo creu en els Reis i de ben segur ja té la carta de desit­jos. La cosa és si aca­barà amb una cabas­sada de carbó o bé es des­em­pa­llega de les manies i acaba sucum­bint al dimoni. I, com que el dimoni cada vegada fa menys por –ja veuen com es van cap­gi­rant les tor­nes a Europa i a la resta del món–, no els estra­nyi que, al gallec, li aca­bin pas­sant els fàstics i deci­deixi afar­tar-se de con­ser­va­do­risme extrem. I fins i tot farà un rotet!