Fronteres africanes, 1

En les més freqüenta­des hi ha/havia (parlo de dècades enrere) uns per­so­nat­ges deci­sius: joves, esmo­lats que diu J. Pla, i dedi­cats a apla­nar-vos el tràmit burocràtic per una modesta mor­dida; aspi­rants, doncs i sense saber-ho, a pare­lla d’Ayuso: eren humils con­se­gui­do­res, avui tan popu­lars en el Madrid político-econòmic. Per no anar més lluny, que­dem-nos amb les dua­nes de Meli­lla, Tànger i, sobre­tot, la de Ceuta dels mesos de més afluència de pas­sants: els turis­tes de l’època que major­ment es viat­java en vehi­cles –Royal Air Maroc, l’única línia de lla­vors, tenia uns preus altíssims–; i els emi­grants mar­ro­quins a Europa que ana­ven a pas­sar el mes de vacan­ces a casa i que vèiem bai­xar Espa­nya avall: tota la família embo­tida en uns uti­li­ta­ris amb la baca curu­lla d’objec­tes tapats amb un gran ten­dal blau. La duana mar­ro­quina de Bab Sebta, a peu de Medi­ter­rani, con­sis­tia en dues vies –entrada i sor­tida– sepa­ra­des per l’edi­fici admi­nis­tra­tiu on l’aspi­rant a entrar al país ala­uita havia de pre­sen­tar els papi­ers. Per entrar, durant tot el dia es produïen dues file­res de cot­xes atapeïdes i que gai­rebé no es movien. Els aspi­rants a pas­sar, tips d’espe­rar, bai­xa­ven del vehi­cle i con­tem­pla­ven impo­tents l’escena sense saber què fer. El soroll i el fum dels motors, el sol incle­ment de juliol i agost, l’aigua­bar­reig dels que, deso­lats, cer­ca­ven on ori­nar i on poder com­prar una ampo­lla de Sidi Ali, aug­men­tava el des­con­cert. Trans­cor­rien les hores i, per a molts, atònits, res de res; hi havia vist un ale­many alt i gros plo­rant com una mag­da­lena. De tant en tant, incom­pren­si­ble­ment per a la majo­ria, un cotxe sor­tia de les files i pas­sava enda­vant. Eren els que havien con­tac­tat amb algun d’aquells xicots del prin­cipi, els havien donat els pas­sa­ports, la carte grise i... alguns bit­llets; el jove des­a­pa­rei­xia una estona i, quan tor­nava, aquell vehi­cle avançava cap a la bar­rera; tot el procés s’havia fet amb abso­luta dis­creció. Men­tre conduíem cap a Fni­deq per dinar o sopar, era el moment d’expli­car als encu­ri­o­sits acom­pa­nyants que allò que aca­ba­ven de viure, jun­ta­ment amb les madras­ses, la neu del Toubkal, les lla­gos­tes del port d’Essa­o­uira, Djemà-el-Fna, Aït-Ben-Had­dou, la medina de Fès..., també for­mava part del viatge.