Maria Rita Llúcia, collar 2797
A casa sempre he estat exclosa de les converses de futbol. Era “la nena”, i a sobre perepunyetes, perquè cada vegada m’havien d’aclarir què era allò de l’orsai, i seguia sense entendre-ho. No crec que l’àvia en tingués nocions més elaborades, per això m’estranyava tant que al seu menjador de Salt on em donava sortint de col·legi la Fanta i els carquinyolis que treia del rebost (clic, feien els imants de la porteta en obrir-la; cloc, feien en tancar-la i tornar a retenir a dins una aroma imprecisa d’herbeis i viduïtat); em sorprenia, deia, que al seu menjador hi tingués, al costat de l’Exin Castillos que havia muntat un Nadal el meu germà, amb els merlets i la banderola al capdamunt, la fotografia dedicada d’un jugador del Barça. L’adorava, aquell retrat, penjat a la paret vora el televisor i no gaire lluny d’un altre d’ovalat del seu propi casament, on sortia molt jove al costat de l’avi, a qui se li escapava el riure fins i tot aquell dia, potser a causa del retoc de fantasia rosada que el fotògraf els havia posat a les galtes. Quan, més gran, vaig gosar preguntar-li com era que coneixia aquell futbolista, vaig entendre més coses de l’àvia de les que ella hauria volgut explicar mai. Era en Josep Puig, el seu fillol, el primogènit del mas de les Serres on l’havien acollida a ella quan ja no tenia edat per continuar a l’hospici. Cinc anys. A cinc anys, o t’agafaven en alguna casa, o eres expòsit per sempre. L’àvia va tenir sort, i l’expedient d’orfenat on constava com “Maria Rita Llúcia, collar número 2797”, junt amb el registre de les dides que van alletar-la, va quedar enterrat al mundo amb el vestit de casament. La Marcelina, la mare d’en Pitu Curta, com el coneixia tothom, se la va estimar com una filla, fins que va néixer el fill de debò i va deixar de ser la nena per fer de padrina.
Volia parlar d’en Curta, que estimem tant perquè ell també va estimar la nostra àvia nena, però me n’he anat per les branques, aquelles branques tortes, que no tenen història, que venen de les cases de la caritat, que fan olor d’herbes i tristesa amb un espetec d’imant que et fa aguantar la respiració; les branques on t’aferres per continuar creient, com als contes infantils, que hi ha finals feliços perquè alguna vegada va existir la bondat al món.
