‘Post festum...’

Aques­tes fes­tes de Nadal i Cap d’Any, no sabria què dir-hi, em refer­men en la idea de la decadència ine­luc­ta­ble produïda pel pas del temps, però miro de pas­sar-hi de pressa, com un gat sobre les bra­ses. Penso que pot­ser durant aques­tes fes­tes ten­dim a endor­mis­car-nos una mica men­jant i bevent, com si volguéssim esqui­var qual­que forma d’angoixa. I com que són molt apa­rents, penso també en la fotesa i vacuïtat de les cele­bra­ci­ons, sobre­tot l’ano­me­nat révei­llon de l’última nit de l’any, una autèntica fira de les vani­tats pel que s’exhi­beix en els grans res­tau­rants: luxe del ves­tir, per­fums, esmòquings, maqui­llat­ges... En un vell lli­bre sobre vides de sants, hi surt un monjo que, a l’hora dels àpats, no pot aguan­tar-se les llàgri­mes i plora com un boig, perquè diu fer-li hor­ror men­jar coses cor­rup­ti­bles, creat com és per estar entre àngels i men­jar amb ells, al mig del cel. Si vostè després de fes­tes té mala consciència per la deme­sia de far­ta­nera, li pro­poso una solució antiquíssima ja prac­ti­cada pels vells grecs i romans: una cura a base de col, la planta sagrada, un dels ali­ments més antics de la huma­ni­tat, remei de tots els mals, usada fa milers d’anys per apai­va­gar els efec­tes nocius de l’hipo­gas­tri ata­qui­nat. Plini el Vell, al pri­mer segle de la nos­tra era, escriu que pas­sa­ven de met­ges durant anys, gràcies a la col. És pec­to­ral, mata els verms de l’intestí, pro­voca la son repa­ra­dora, és bona con­tra les infec­ci­ons catar­rals, antianèmica per la clo­ro­fil·la que porta, i amo­ro­seix el païdor can­sat tot res­tau­rant els sucs esto­ma­cals. Diu que la cura s’ha de fer amb col crua tallada ben fina, un rajolí d’oli i res més. Els efec­tes són imme­di­ats: hom se sent net per din­tre, espi­rituós, recon­for­tat. El sofre orgànic i l’àcid fosfòric actuen sobre el fetge, víscera cab­dal en això del Nadal i Cap d’Any. Un francès li dirà que no hi ha menja més salu­da­ble que la xucrut, la famosa col fer­men­tada, o el cas­ta­nyat, la sopa de col i cas­ta­nyes que durant segles pre­servà de fred i fam milers de pas­tors del cen­tre d’Europa. Par­lant dels vells lla­tins, és sabut allò de post fes­tum pes­tum, ço és després de festa, pesta. Però un ser­vi­dor gosa­ria dir post fes­tum, cau­lis. Després de fes­tes, col. Col per un tub, i ja m’ho sabran dir… o no.