Aquestes festes de Nadal i Cap d’Any, no sabria què dir-hi, em refermen en la idea de la decadència ineluctable produïda pel pas del temps, però miro de passar-hi de pressa, com un gat sobre les brases. Penso que potser durant aquestes festes tendim a endormiscar-nos una mica menjant i bevent, com si volguéssim esquivar qualque forma d’angoixa. I com que són molt aparents, penso també en la fotesa i vacuïtat de les celebracions, sobretot l’anomenat réveillon de l’última nit de l’any, una autèntica fira de les vanitats pel que s’exhibeix en els grans restaurants: luxe del vestir, perfums, esmòquings, maquillatges... En un vell llibre sobre vides de sants, hi surt un monjo que, a l’hora dels àpats, no pot aguantar-se les llàgrimes i plora com un boig, perquè diu fer-li horror menjar coses corruptibles, creat com és per estar entre àngels i menjar amb ells, al mig del cel. Si vostè després de festes té mala consciència per la demesia de fartanera, li proposo una solució antiquíssima ja practicada pels vells grecs i romans: una cura a base de col, la planta sagrada, un dels aliments més antics de la humanitat, remei de tots els mals, usada fa milers d’anys per apaivagar els efectes nocius de l’hipogastri ataquinat. Plini el Vell, al primer segle de la nostra era, escriu que passaven de metges durant anys, gràcies a la col. És pectoral, mata els verms de l’intestí, provoca la son reparadora, és bona contra les infeccions catarrals, antianèmica per la clorofil·la que porta, i amoroseix el païdor cansat tot restaurant els sucs estomacals. Diu que la cura s’ha de fer amb col crua tallada ben fina, un rajolí d’oli i res més. Els efectes són immediats: hom se sent net per dintre, espirituós, reconfortat. El sofre orgànic i l’àcid fosfòric actuen sobre el fetge, víscera cabdal en això del Nadal i Cap d’Any. Un francès li dirà que no hi ha menja més saludable que la xucrut, la famosa col fermentada, o el castanyat, la sopa de col i castanyes que durant segles preservà de fred i fam milers de pastors del centre d’Europa. Parlant dels vells llatins, és sabut allò de post festum pestum, ço és després de festa, pesta. Però un servidor gosaria dir post festum, caulis. Després de festes, col. Col per un tub, i ja m’ho sabran dir… o no.