Setanta anys amics

És excep­ci­o­nal i fa de bon comp­tar: ens vam conèixer quan teníem deu anys i de lla­vors ençà la nos­tra amis­tat s’ha man­tin­gut con­sis­tent, tot i haver pas­sat tem­po­ra­des sense veure’ns. Però els amics són com les estre­lles, ho diu Tagore: de dies no les veus, però saps segur que sem­pre són allà dalt. Vam estu­diar ple­gats al Semi­nari de Girona, ell va arri­bar a capellà, jo no. És gar­rotxí com un ser­vi­dor, però de la Vall d’en Bas, imme­di­a­ta­ment veïna de la meva, que és la d’Hos­to­les. Va venir al nos­tre casa­ment quan era diaca. Va estar de vicari a Palamós i cap a trenta anys a la República Domi­ni­cana, però no pas a Punta Cana, sinó en un suburbi de la capi­tal. Va ser rec­tor de Sant Feliu de Guíxols, d’una parròquia de Figue­res quan nosal­tres hi vivíem, i ara ho és del meu poble, de les Pla­nes, i cus­todi del san­tu­ari de la Salut. El que vull arri­bar a dir ho diré de seguida: el meu amic mossèn ara en té un feix, una bona càrrega que s’engran­deix i ampli­fica cada dia que passa. I no exa­gero: l’amis­tat ens porta a expli­car-nos-ho gai­rebé tot, i jo li “pre­dico” sovint que, dels mal­de­caps, pro­ble­mes, angúnies i cap­fi­ca­ments, la salut i el cos se’n res­sen­ten, i de quina manera. És això que els ente­sos en diuen soma­tit­zar. I, com que és capellà, li ho plan­tejo així: donat que el cos forçosa­ment ha de tra­gi­nar l’ànima men­tre vivim, cal de totes pas­sa­des que el cos esti­gui en forma. Altra­ment, un cos molt pre­o­cu­pat, agom­bo­iat i far­cit d’amoïnaments, no pot cui­dar bé l’espe­rit. Hem de pro­cu­rar, en bé de l’ànima, tenir cura de la còrpora. Manuel Azaña deia que si els cape­llans tre­ba­lles­sin vuit hores diàries, li farien por. Però el senyor Azaña no devia conèixer cap capellà com el meu amic, que no para des que es lleva fins que es fica al llit, d’altres mos­sens no en sé res. El que jo vol­dria per sobre de tot seria estal­viar-li pre­o­cu­pa­ci­ons i pro­ble­mes que li fan mal, o com a mínim tem­pe­rar-los, miti­gar-los. Només puc fer-ho amb la paraula, però tinc l’incon­ve­ni­ent que, d’acon­se­llar i pre­di­car, ell en sap molt més que jo, al Semi­nari va estu­diar oratòria. Per cert i ara que hi som: el pro­fes­sor mossèn Modest Prats, a classe, ens recal­cava que per fer un bon sermó cal un bon començament, un bon final, i... acos­tar-los tant com es pugui.