Setanta anys amics
És excepcional i fa de bon comptar: ens vam conèixer quan teníem deu anys i de llavors ençà la nostra amistat s’ha mantingut consistent, tot i haver passat temporades sense veure’ns. Però els amics són com les estrelles, ho diu Tagore: de dies no les veus, però saps segur que sempre són allà dalt. Vam estudiar plegats al Seminari de Girona, ell va arribar a capellà, jo no. És garrotxí com un servidor, però de la Vall d’en Bas, immediatament veïna de la meva, que és la d’Hostoles. Va venir al nostre casament quan era diaca. Va estar de vicari a Palamós i cap a trenta anys a la República Dominicana, però no pas a Punta Cana, sinó en un suburbi de la capital. Va ser rector de Sant Feliu de Guíxols, d’una parròquia de Figueres quan nosaltres hi vivíem, i ara ho és del meu poble, de les Planes, i custodi del santuari de la Salut. El que vull arribar a dir ho diré de seguida: el meu amic mossèn ara en té un feix, una bona càrrega que s’engrandeix i amplifica cada dia que passa. I no exagero: l’amistat ens porta a explicar-nos-ho gairebé tot, i jo li “predico” sovint que, dels maldecaps, problemes, angúnies i capficaments, la salut i el cos se’n ressenten, i de quina manera. És això que els entesos en diuen somatitzar. I, com que és capellà, li ho plantejo així: donat que el cos forçosament ha de traginar l’ànima mentre vivim, cal de totes passades que el cos estigui en forma. Altrament, un cos molt preocupat, agomboiat i farcit d’amoïnaments, no pot cuidar bé l’esperit. Hem de procurar, en bé de l’ànima, tenir cura de la còrpora. Manuel Azaña deia que si els capellans treballessin vuit hores diàries, li farien por. Però el senyor Azaña no devia conèixer cap capellà com el meu amic, que no para des que es lleva fins que es fica al llit, d’altres mossens no en sé res. El que jo voldria per sobre de tot seria estalviar-li preocupacions i problemes que li fan mal, o com a mínim temperar-los, mitigar-los. Només puc fer-ho amb la paraula, però tinc l’inconvenient que, d’aconsellar i predicar, ell en sap molt més que jo, al Seminari va estudiar oratòria. Per cert i ara que hi som: el professor mossèn Modest Prats, a classe, ens recalcava que per fer un bon sermó cal un bon començament, un bon final, i... acostar-los tant com es pugui.
