Un museu de l’ocupació?

A Catalunya disposem ja d’un munt d’iniciatives, de treballs en curs i de documentació sobre els tràgics episodis viscuts al segle XX que la política i la historiografia oficials volien i encara pretenen silenciar. Gràcies a la laboriosa investigació d’historiadors i d’historiadores competents i a la intervenció no sempre prou decidida d’algunes institucions, s’ha contrarestat el pacte de silenci i d’impunitat de la Transició i s’han anat recuperant fets, episodis, noms, crims i cadàvers de la guerra d’Espanya i de la repressió franquista. La creació el 2007 del Memorial Democràtic de Catalunya va ser un pas endavant indubtable. Tot i les vicissituds arran dels canvis de govern, la seva labor de recerca, de conservació, promoció i difusió de la memòria és encomiable. Són iniciatives lloables del Memorial la Xarxa d’Espais de Memòria, les exposicions itinerants, els escenaris de la repressió franquista per a estudiants d’ESO, etc. De la Xarxa, per exemple, destaca el Museu Memorial de l’Exili (Mume) a la Jonquera i la seva continuada oferta d’exposicions.

Ara mateix, amb suport del Memorial, s’ha obert l’exposició a la platja d’Argelers Un camp sobre la sorra. Són fotografies de la platja entre el 1939 i el 1941 per on van passar més de 150.000 republicans després de la retirada i on van morir desenes d’homes, dones i criatures. A internet es pot consultar Le Mémorial du camp d’Argelès-sur-Mer, un projecte realitzat per l’associació Ffreee (Fils et Filles de Républicains Espagnols et Enfants de l’Exode). Un memorial similar relata la història del camp de Ribesaltes.

Tanmateix, em pregunto si la via del Memorial Democràtic és suficient o prou adequada per recuperar i explicar al món la veritable història de la repressió del poble català i de les nostres institucions històriques. Em sembla evident que el plantejament de la llei catalana del Memorial i de l’espanyola del 1922 conté clares limitacions: només abraça el període 1931-1980 i pretén identificar i rehabilitar les víctimes de la guerra i la dictadura. En cap cas, però, no afronta ni revela la repercussió de les dictadures i de la guerra en la formació dels diferents pobles de l’Estat i les seves institucions. O, més ben dit, no gosa investigar i valorar els fets, episodis i conseqüències de l’ocupació política i militar dels territoris, de l’economia i dels espais culturals dels Països Catalans almenys des del decret de Nova Planta. La llei catalana de 2007 afirma: “Catalunya té una llarga trajectòria de lluita per les seves llibertats i de defensa de les seves institucions, que li foren arrabassades el 1714.” Tot i això, la llei i l’acció política es limiten al Principat, al període esmentat i a la vindicació dels drets individuals de les víctimes.

Potser la “via bàltica”, que tant ens engrescà durant el procés, podria suggerir el camí de superació de les limitacions del Memorial. Si visiteu Riga, la bella capital de Letònia, els guies us portaran a un museu molt especial, el Museu de l’Ocupació de Letònia. Us explicaran que es va inaugurar el 1993 amb una exposició sobre la primera ocupació soviètica del país (1940-1941) i que successives exposicions, fetes a l’antiga seu de la KGB, cobrien les altres ocupacions (la nazi i la soviètica fins al 1991). La missió del museu és recordar les víctimes de l’ocupació i també recordar al món els crims comesos per les potències ocupants contra el poble letó. Si visiteu les altres dues repúbliques bàltiques, a Vílnius trobareu el Museu de les Ocupacions i les Lluites per la Llibertat de Lituània, i a Tallinn, el Museu de les Ocupacions d’Estònia.

Potser ara, passats 50 anys de la mort del darrer dictador, seria hora de repensar el Memorial en termes d’ocupació de tot l’espai històric dels catalans per part de “les potències ocupants”. I muntar un ambiciós museu descentralitzat en xarxa que es podria anomenar Museu de l’Ocupació dels Països Catalans. Una xarxa amb múltiples mostres de llocs i fets històrics de memòria, de repressió i d’ocupació: dels camps d’Argelers o Ribesaltes a la prefectura de la Via Laietana de Barcelona, de la Universitat de Cervera al Museu de l’Almodí de Xàtiva, de l’aeròdrom de la Sénia a la Menorca ocupada pels anglesos, per citar-ne alguns.