Fins quan diem “bon any”?

Encara ara, quan podem dir que mitjan gener ensenya la poteta, em creuo amb gent que em desitja “bon any”. Són persones amb les quals no em creuava des de l’any passat, no és que fem col·lecció de bons desitjos. Els responc amb els mateixos anhels per a ell o ella però em resulta inevitable preguntar-me, cada cop que arribats a aquest punt em trobo en aquesta situació, si hi ha un moment en el qual hem d’aturar en sec aquest ritual i hem d’esperar al nou canvi d’any per tornar amb la cantarella. Vist que no hi ha cap norma de protocol que fixi una data que entri dins una certa lògica, personalment tinc el costum de prolongar la salutació fins a l’endemà de Reis. Per ser més exacta, fins que les escoles obren portes i la rutina s’instaura com realment la coneixem, que és en paral·lel quan tenim aquella sensació que les festes ja ens queden lluny. És cert que la salutació, la del “bon any”, va decaient per si mateixa al ritme que decau la nostra força si comparem l’energia amb la qual anem a treballar els dilluns amb la que ens sobra quan s’acosta el divendres. Però, vist que els primers dies de cada any sembla que se’ns endolceix el caràcter mentre anem repartint els millors desitjos a la gent, potser podríem plantejar-nos instaurar la rutina d’allargar l’hàbit durant tot l’any. Hauríem de canviar, això sí, una mica la fórmula i passar a desitjar “bon gener”, “bon febrer”... i així fins al final. Si els primers dies de l’any nou ens brolla de forma natural tanta cordialitat, fins i tot amb persones que en realitat ens la bufen, per què no podem mirar de ser una mica amables la resta de dies? Sobretot perquè les jornades arrenquen de forma diferent quan algú, sense necessitat d’una norma escrita, ens mira als ulls, ens somriu i ens transmet els seus bons desitjos. En l’era dels missatges digitals, és un gest d’un valor incalculable.