Regalar-nos aquell instant

El despertador anuncia cada matí, si és dia laborable, que ja són les sis. Té l’hàbit de matinar tan incrustat al cap que el més normal és que aturi l’alarma fins i tot abans no soni aquella melodia tan estrident. La seva jornada laboral arrenca a les nou del matí, si parlem de les tasques que fa al despatx d’advocats. La seva feina, en realitat, no té principi ni fi. Descansa, a tot estirar, les sis o set hores que cau rendida al llit, i també durant aquell instant que es regala, plogui, nevi o troni, a les sis del matí. Podria retardar el despertador una hora, si volgués, perquè la resta de la família, que inclou marit i tres fills, dorm plàcidament fins a les set, però aquells seixanta minuts tenen gust de glòria. Aquella hora que transcorre fins que arriben les set i engega l’interruptor de les obligacions diàries sembla beneïda per Eirene, deessa de la pau i la tranquil·litat. Podria renunciar-hi en dies puntuals, sobretot si hores abans ha viscut una jornada d’infart que l’ha deixat extasiada, però ja no té eines per contradir el desig del seu cos, que li ha ensenyat a regalar-se aquell assossec que ningú li roba. Una hora sense els “Mama, vine”, “Mama, fes-me...”, “Mama, compra’m....”. Una hora sense pensar en aquelles instruccions que haurà de donar a tots els membres de la família perquè la rutina diària encaixi com un puzle on no falta una sola peça. Aquella hora és l’hora del cafè, de passar revista a les notícies del dia, de plegar si cal la roba estesa sense veure’s interrompuda per un cop de porta o per un crit que prové del fons de la casa. De vegades pensa que s’ha d’estar una mica pertorbada per trobar plaer en l’acció de plegar calces sense que ni Déu et destorbi. Però una estona més tard arriba a la feina, comparteix la seva rutina amb les companyes i s’adona que no només no està sola, sinó que aquest patró el segueixen la majoria d’elles.