Miracles

A Nàpols tot funciona mentre es pugui ratificar (tres cops a l’any) que el seu patró, sant Genari, encara sagna. A la catedral, davant els feligresos enfervorits, el bisbe remou el reliquiari on es conserva la sang coagulada del sant i es produeix el fenomen: la sang es liqua i en cauen unes gotes. Sant Genari sagna! Els napolitans poden anar tirant perquè contra el desànim i la depressió l’Església encara els ofereix el miracolo. Aquesta és una mena de tesi de fons de Parthenope, la bellíssima i pertorbadora darrera pel·lícula de Paolo Sorrentino. Malgrat la misèria i la decadència, la Nàpols de Sorrentino persisteix perquè s’arrapa als miracles. El genial director ha fet una extraordinària narrativa visual dels seus temes habituals: la bellesa, la joventut, el desig, la gestió de l’amor i el punt de cinisme necessari per sobreviure als estralls del temps. Tot amarat d’un elegant sentit de la malenconia i un humor corrosiu acompanyat de tocs surrealistes de matriu felliniana. En el surrealisme a la italiana, els miracles van a missa. I són vigents. No només a Nàpols. A Roma, a la imponent basílica de Santa Maria Maggiore, cada 5 d’agost (el dia de la Mare de Déu de les Neus) es reviu amb una teatralitat espectacular el miracle de la verge que va anunciar a una parella de nobles que en plena canícula romana, el 5 d’agost de l’any 358 i contra tot pronòstic, cauria una nevada en un turonet de la ciutat. Consumat el miracle, els nobles s’afanyaren a edificar una església en el lloc assenyalat. Des del 1983 i amb els auspicis del Ministeri de Cultura, cada 5 d’agost, del sostre magnífic de la basílica, i amb música apoteòsica, cauen milers de pètals blancs sobre els caps dels devots feligresos, que cauen de genolls i, en ple èxtasi, criden “Miracolo! Miracolo!”. El bisbe somriu complagut i reparteix benediccions a l’exaltada congregació. A la inventiva Itàlia, el govern i el Vaticà segueixen receptant miracles per combatre la depressió. Política d’estat.