Laporta, el mal absolut

De vega­des, Espa­nya cau al damunt a algú. Algun català, nor­mal­ment. És un tsu­nami anti­de­mocràtic que, de cop, es des­ferma con­tra un per­so­natge que sim­bo­litza, d’una o altra manera, la resistència i la insub­missió con­tra les con­ven­ci­ons més estratègiques del naci­o­na­lisme espa­nyol. Algú que passa de ser una peça més de l’anti Espa­nya a lide­rar-la. Un objec­tiu nítid i indis­cu­ti­ble que té les con­di­ci­ons per ser fàcil­ment uti­lit­za­ble en un iti­ne­rari que va de les tertúlies de les ràdios madri­le­nyes fins a les de les taver­nes de pobles i bar­ris, sem­pre amb argu­ments com­par­tits.

El del català malèfic és un títol que es con­ce­deix a Madrid, sem­pre de forma suc­ces­siva. I ara s’està pro­duint un nou traspàs. S’acaba el reg­nat de Car­les Puig­de­mont i comença el de Joan Laporta, un per­so­natge que sem­pre ha for­mat part del san­to­ral satànic espa­nyol, però que històrica­ment havia tin­gut la –duríssima– com­petència de Pep Guar­di­ola, un altre català que remou els ins­tints bàsics de l’espa­nyo­lisme. En aquest inter­regne, Puig­de­mont va per­dent la pudor de sofre en accep­tar, encara que sigui ron­di­nant, el regla­ment i les nor­mes del sis­tema madri­leny, fins al punt de situar els set escons de Junts com a fron­tissa bas­cu­lant, a l’estil del PNB. El pre­si­dent del Barça, en canvi, fa ser­vir la dimensió inter­na­ci­o­nal del club per sac­se­jar els fona­ments del fut­bol que s’admi­nis­tra des de Madrid, fins al punt de dei­xar les empre­ses de l’Ibex sense ni cinc en la remo­de­lació del Camp Nou.

Laporta sap que el Barça és vital per a un eco­sis­tema que està pen­sat per al lluïment con­se­cu­tiu del Reial Madrid i la selecció espa­nyola. I ho fa ser­vir per pres­si­o­nar al màxim, fins i tot més enllà del supo­sat punt de tren­ca­ment. Per això el final ha estat una gran boti­farra. El gest que ha repre­sen­tat l’orgull d’un país que no ha estat der­ro­tat, que només espera la pròxima opor­tu­ni­tat.