Laporta, el mal absolut

De vegades, Espanya cau al damunt a algú. Algun català, normalment. És un tsunami antidemocràtic que, de cop, es desferma contra un personatge que simbolitza, d’una o altra manera, la resistència i la insubmissió contra les convencions més estratègiques del nacionalisme espanyol. Algú que passa de ser una peça més de l’anti Espanya a liderar-la. Un objectiu nítid i indiscutible que té les condicions per ser fàcilment utilitzable en un itinerari que va de les tertúlies de les ràdios madrilenyes fins a les de les tavernes de pobles i barris, sempre amb arguments compartits.

El del català malèfic és un títol que es concedeix a Madrid, sempre de forma successiva. I ara s’està produint un nou traspàs. S’acaba el regnat de Carles Puigdemont i comença el de Joan Laporta, un personatge que sempre ha format part del santoral satànic espanyol, però que històricament havia tingut la –duríssima– competència de Pep Guardiola, un altre català que remou els instints bàsics de l’espanyolisme. En aquest interregne, Puigdemont va perdent la pudor de sofre en acceptar, encara que sigui rondinant, el reglament i les normes del sistema madrileny, fins al punt de situar els set escons de Junts com a frontissa basculant, a l’estil del PNB. El president del Barça, en canvi, fa servir la dimensió internacional del club per sacsejar els fonaments del futbol que s’administra des de Madrid, fins al punt de deixar les empreses de l’Ibex sense ni cinc en la remodelació del Camp Nou.

Laporta sap que el Barça és vital per a un ecosistema que està pensat per al lluïment consecutiu del Reial Madrid i la selecció espanyola. I ho fa servir per pressionar al màxim, fins i tot més enllà del suposat punt de trencament. Per això el final ha estat una gran botifarra. El gest que ha representat l’orgull d’un país que no ha estat derrotat, que només espera la pròxima oportunitat.