L’art del regateig

La dona sosté a les mans una manta d’aquestes que es presenten de forma enrotllada i que a primer cop d’ull sembla que abriguen molt però després, al sofà de casa, t’adones que potser no és or tot el que lluu. Mentre l’examina amb les mans, la venedora la intenta convèncer que sobre els seus peus, i el seu cos, caurà com la seda però en versió hivern. La primera dona troba que el preu que li demanen per la manta, 20 euros, és exagerat, i n’ofereix 12. La segona dona, la que ven mantes, pijames i roba interior en un mercat ambulant, mira d’explicar-li que ella ja paga 12 euros per cada manta i que, per tant, no li pot aplicar tal descompte. Després d’uns minuts regatejant, ara apujo el preu, ara l’abaixo, ara te l’ofereixo a 16 si te’n portes dues, la compradora acaba acceptat endur-se dues mantes per un total de 28 euros. El regateig forma part de la vida quotidiana i els humans ens podríem dividir, perfectament, entre els professionals de debatre i qüestionar qualsevol preu que se’ls posa al davant i aquells altres que odien –odiem– aquesta mena de negociació i podrien protagonitzar la famosa escena de la vida de Brian en què el protagonista es veu obligat a qüestionar el preu i a comprar per un valor situat per sota del que inicialment estava disposat a abonar. Personalment, el regateig em transmet la sensació que acabaré pagant un preu que no és just, acabi com acabi l’estira-i-arronsa, a banda que obliga a perdre el temps i, en ocasions, la paciència. Però ho tenim tan incorporat a la nostra cultura i al nostre ADN que la venda de qualsevol producte de valor, com per exemple un pis o un cotxe, ja parteix d’un preu més elevat del que toca per poder negociar a la baixa. Tot i que, ben mirat, la vida en si mateixa és un regateig incessant i probablement arbitra afavorint aquells que dominen aquest art.