Quan la Terra crida

A més de deu mil quilòmetres de distància, els incen­dis de Los Ange­les han tor­nat a apel·lar a la neces­si­tat crei­xent d’enten­dre que, aquí i a tot arreu, les per­so­nes ens hau­rem d’adap­tar sí o sí a les cir­cumstàncies climàtiques, reconèixer la importància de cons­truir habi­tat­ges que tin­guin en compte el clima can­vi­ant i man­te­nir l’entorn natu­ral en con­di­ci­ons òpti­mes. Nova­ment, les imat­ges de la deso­lació a Paci­fic Pali­sa­des han dei­xat mig món en estat catatònic. Què va fallar? Asse­gu­ren que esta­ven ben pre­pa­rats per fer front a incen­dis devas­ta­dors però la rea­li­tat ha superat totes les expec­ta­ti­ves: vents hura­ca­nats, sequera, tem­pe­ra­tu­res ele­va­des, pro­ble­mes en els punts de cap­tació d’aigua... Pel que he lle­git, el depar­ta­ment de bom­bers ha denun­ciat les reta­lla­des pres­su­postàries que han limi­tat la capa­ci­tat de res­pon­dre a l’emergència.

Després del des­as­tre cali­fornià i de tot el que ha pas­sat al País Valencià, ningú es pot escu­dar en casu­a­li­tats, com si els fac­tors que les pro­vo­quen fos­sin cir­cumstàncies que con­ver­gei­xen per atzar. La Terra segueix una evo­lució cíclica que no podem igno­rar, encara que pre­fe­rim posar-nos una bena als ulls, pas­sar-nos per l’arc de tri­omf la situ­ació d’estrès dels bos­cos i dels mars i seguir per­me­tent espais urba­nit­za­bles en llocs on no s’hau­ria de cons­truir. Aquests dies el pro­fes­sor uni­ver­si­tari David L. Ulin, que té casa a Los Ange­les, reco­nei­xia que els des­as­tres natu­rals for­men part de Califòrnia; alhora, par­lava de “la infame cul­tura de la rein­venció de la ciu­tat, que és una con­seqüència directa de les rein­ven­ci­ons del pai­satge”. La con­cen­tració urbanística des­com­pen­sada o il·limi­tada com passa en deter­mi­na­des macro­ciu­tats (des de la Xina als Estats Units) i la dei­xa­desa de l’entorn natu­ral són aspec­tes impor­tants. Però la reso­lució dels pro­ble­mes del món glo­bal no és al nos­tre abast.

Només podem inci­dir en l’entorn imme­diat amb peti­tes acci­ons com la de com­prar i con­su­mir de manera cons­ci­ent, bus­cant pro­duc­tes pro­pers, cosa que cada vegada és més difícil. En aquest sen­tit, la pèrdua irre­pa­ra­ble de l’agri­cul­tura a Europa és una qüestió clau que no sem­bla pre­o­cu­par gaire a la UE, a l’admi­nis­tració, ni a bona part de la ciu­ta­da­nia. Fa poc, al pro­grama Col·lapse de TV3, ana­lit­za­ven la pos­si­bi­li­tat que una situ­ació com la que ha patit Los Ange­les es pugui arri­bar a pro­duir a Bar­ce­lona; la res­posta dels meteoròlegs va ser que sí, sem­pre que actuïn els fac­tors de risc alt: vent fort, sequera extrema i des­cens en les cap­ta­ci­ons d’aigua. Sen­tint-los em va venir al cap tot el que sé del poble on visc: abans mol­tes mun­ta­nyes eren oli­vets i el bosc estava con­tro­lat i net. Ara, després de dècades de sen­tir a par­lar d’incen­dis fores­tals, tenim mun­ta­nyes amb un sota­bosc que fa por, més camps erms i page­sos que ple­guen. És cert que alguns –pocs– ajun­ta­ments incen­ti­ven els pro­pi­e­ta­ris a fer nete­jar les par­cel·les de bosc, però no es fa cap segui­ment de les empre­ses que con­trac­ten. A Col·lapse, par­lant sobre les deci­si­ons que cal pren­dre, l’ins­pec­tor dels Bom­bers de la Gene­ra­li­tat, Marc Cas­tell­nou, va insis­tir en la neces­si­tat de donar suport a les acti­vi­tats de rama­de­ria i neteja de bos­cos i al man­te­ni­ment del ter­ri­tori rural. Un suport clar a la page­sia que, mal­grat les man­can­ces que pugui mos­trar, està infra­va­lo­rada, menys­tin­guda per l’admi­nis­tració, i gens entesa ni ben vista per una part impor­tant de la ciu­ta­da­nia que viu a les con­cen­tra­ci­ons urba­nes.

És urgent reconèixer els valors de pre­ser­vació de la terra i la funció que té la page­sia, tot i la super­fi­ci­a­li­tat amb què la trac­ten els mit­jans de comu­ni­cació, que sovint li con­fe­rei­xen una imatge de vic­ti­misme, fruit del des­co­nei­xe­ment o d’una falsa idea de progrés urba­nita. Pot­ser una manera de rever­tir la situ­ació seria acon­se­guir que espais rurals amenaçats es con­si­de­rin sub­jec­tes de dret; alhora, fer peda­go­gia real als bar­ris urbans (i qui sap si inter­can­vis camp-ciu­tat), en comp­tes d’anun­cis happy flowers. Aquests dies, famo­sos com Mel Gib­son, Adam Brody o Paris Hil­ton han per­dut les seves man­si­ons sota les fla­mes i hem vist el símbol de Hollywood a punt de ser engo­lit pel foc, tota una esce­ni­fi­cació de pel·lícula de ter­ror com aque­lles a què la indústria del cinema ame­ricà ens té acos­tu­mats. Un epi­sodi que recorda la vul­ne­ra­bi­li­tat humana, tan pro­cliu a des­viar-se del curs d’equi­li­bri vital de la Terra.