Escriure per entendre’s

Tinc la sen­sació que el món està divi­dit entre els qui escu­llen el camí difícil de l’auto­co­nei­xe­ment i els qui pre­fe­rei­xen viure ador­mits. Dis­po­sem d’un munt de narcòtics per man­te­nir-nos en la inèrcia: rea­lity shows en illes fictícies de temp­ta­ci­ons, relats de crims i pro­gra­mes his­triònics amb audiència màxima que, d’alguna manera, s’ali­men­ten de la curi­o­si­tat més mor­bosa.

Es tracta del “pa i circ” de sem­pre, que també s’ha estès a la política i a la justícia, que sovint ens regala judi­cis esperpèntics. Al mateix temps, uns i altres ens anem des­con­nec­tant de la comu­ni­cació real i esmor­zem o pre­nem el cafè amb el mòbil a la mà en lloc d’estar par­lant amb algú pro­per o con­ver­sant amb un amic o amiga sobre allò que de debò ens motiva i que podem com­par­tir. La dependència de les xar­xes soci­als no pot ama­gar la inca­pa­ci­tat de comu­ni­cació a què hem arri­bat les per­so­nes, més ocu­pa­des en tecle­jar el mòbil que no pas en escol­tar qui tenim al davant, com si ens fes man­dra. Fins i tot som incapaços de tro­bar moments de silenci men­tal, tan impres­cin­di­bles per pren­dre distància de la voràgine diària i actuar des del nos­tre propi sen­tir. De la mateixa manera que l’art de la con­versa es va per­dent, tal com ana­litza l’espe­ci­a­lista en neu­ro­e­du­cació David Bueno al lli­bre L’art de ser humans, també es debi­lita la força del llen­guatge escrit. I és aquí on vull inci­dir. Tots els que escri­vim sabem que escriure és alhora una neces­si­tat “malal­tissa” i una forma de curació sense la qual ens sen­tim orfes d’allò que Jaume Cabré va qua­li­fi­car de “matèria de l’espe­rit”, en un lli­bre que refle­xi­o­nava sobre les raons vitals d’escriure, una de les quals és voler cami­nar cap a alguna res­posta. Al mateix temps hi ha la idea, cada vegada més estesa entre psicòlegs, gurus, paci­ents i públic en gene­ral, que escriure per a un mateix és un acte terapèutic i gua­ri­dor. En bona part és així, encara que no m’agrada la idea de con­ver­tir l’escrip­tura per­so­nal en una moda; en canvi, penso que es mereix el reco­nei­xe­ment de ser una eina valu­osa que tenim a l’abast.

Hi ha una part de veri­tat autèntica en aquesta pràctica que per­met pro­ces­sar vivències traumàtiques i també orde­nar-se men­tal­ment i emo­ci­o­nal. La frase “escriu, escriu, ja veuràs com et sents millor” és apro­pi­ada per fer bui­datge d’experiències per­so­nals que sovint ens blo­que­gen o ens negui­te­gen sense que hi sapi­guem tro­bar cap sen­tit. No es tracta d’anar omplint qua­derns de des­es­pe­ració o de soli­tud que ningú lle­girà mai, sinó de treure el verí que ens into­xica, quan fa falta. Encara que el dolor segueixi per dins i hi hagi mol­tes mane­res de pro­ces­sar-lo. Hi ha qui per no recórrer a l’ajuda mèdica escriu allò que el crema per dins o ho parla amb amics íntims que sap que no el jut­ja­ran.

Escriure pot ser una forma d’auto­co­nei­xe­ment. També una pràctica per man­te­nir l’atenció enfo­cada, una manera infor­mal de medi­tar. Si al final, d’aque­lla matèria densa que és el pòsit fei­xuc amb què les vivències es dipo­si­ten al fons de cadascú, en surt un lli­bre per publi­car, serà perquè haurà pas­sat pel sedàs de tot un procés d’ela­bo­ració, cosa que em sem­bla impres­cin­di­ble. D’altra banda, l’escrip­tura adqui­reix una potència extra­or­dinària quan escrius a mà. Avui dia, els estu­dis sobre la relació de l’escrip­tura a mà i la memòria mos­tren que les per­so­nes recor­dem millor les coses que hem escrit manu­al­ment. Jo acos­tumo a por­tar un petit qua­dern a sobre per apun­tar-me les idees que van sor­gint, con­ti­nuo escri­vint els poe­mes a mà i penjo recor­da­to­ris espe­rant que no se me’n vagin del cap coses que con­si­dero impor­tants. A casa em diuen “dona post-it” perquè tinc la porta d’entrada, la nevera i la taula de la cuina ple­nes de notes.

Escriure a mà no és tan sols una forma de pro­te­gir-nos de la velo­ci­tat que ens imposa la soci­e­tat, sinó també una tendència gai­rebé revo­lu­cionària. A poc a poc està tor­nant l’interès per la cal·ligra­fia, espe­ci­al­ment la més ela­bo­rada. Una pare­lla cone­guda meva estu­dia japonès; hi tenen afició des de fa dècades, quan van des­co­brir l’anime amb per­so­nat­ges com Son Goku. Escri­uen shodo, la cal·ligra­fia nipona que s’ha posat de moda perquè té una certa pàtina de sofis­ti­cació cul­tu­ral. Tot ple­gat implica el reco­nei­xe­ment del fet d’escriure a mà, que ja es comença a plan­te­jar com a neces­si­tat en esco­les i ins­ti­tuts que veuen com el tecleig a les pan­ta­lles difu­mina la capa­ci­tat d’expressió.