Tinc la sensació que el món està dividit entre els qui escullen el camí difícil de l’autoconeixement i els qui prefereixen viure adormits. Disposem d’un munt de narcòtics per mantenir-nos en la inèrcia: reality shows en illes fictícies de temptacions, relats de crims i programes histriònics amb audiència màxima que, d’alguna manera, s’alimenten de la curiositat més morbosa.

Es tracta del “pa i circ” de sempre, que també s’ha estès a la política i a la justícia, que sovint ens regala judicis esperpèntics. Al mateix temps, uns i altres ens anem desconnectant de la comunicació real i esmorzem o prenem el cafè amb el mòbil a la mà en lloc d’estar parlant amb algú proper o conversant amb un amic o amiga sobre allò que de debò ens motiva i que podem compartir. La dependència de les xarxes socials no pot amagar la incapacitat de comunicació a què hem arribat les persones, més ocupades en teclejar el mòbil que no pas en escoltar qui tenim al davant, com si ens fes mandra. Fins i tot som incapaços de trobar moments de silenci mental, tan imprescindibles per prendre distància de la voràgine diària i actuar des del nostre propi sentir. De la mateixa manera que l’art de la conversa es va perdent, tal com analitza l’especialista en neuroeducació David Bueno al llibre L’art de ser humans, també es debilita la força del llenguatge escrit. I és aquí on vull incidir. Tots els que escrivim sabem que escriure és alhora una necessitat “malaltissa” i una forma de curació sense la qual ens sentim orfes d’allò que Jaume Cabré va qualificar de “matèria de l’esperit”, en un llibre que reflexionava sobre les raons vitals d’escriure, una de les quals és voler caminar cap a alguna resposta. Al mateix temps hi ha la idea, cada vegada més estesa entre psicòlegs, gurus, pacients i públic en general, que escriure per a un mateix és un acte terapèutic i guaridor. En bona part és així, encara que no m’agrada la idea de convertir l’escriptura personal en una moda; en canvi, penso que es mereix el reconeixement de ser una eina valuosa que tenim a l’abast.

Hi ha una part de veritat autèntica en aquesta pràctica que permet processar vivències traumàtiques i també ordenar-se mentalment i emocional. La frase “escriu, escriu, ja veuràs com et sents millor” és apropiada per fer buidatge d’experiències personals que sovint ens bloquegen o ens neguitegen sense que hi sapiguem trobar cap sentit. No es tracta d’anar omplint quaderns de desesperació o de solitud que ningú llegirà mai, sinó de treure el verí que ens intoxica, quan fa falta. Encara que el dolor segueixi per dins i hi hagi moltes maneres de processar-lo. Hi ha qui per no recórrer a l’ajuda mèdica escriu allò que el crema per dins o ho parla amb amics íntims que sap que no el jutjaran.

Escriure pot ser una forma d’autoconeixement. També una pràctica per mantenir l’atenció enfocada, una manera informal de meditar. Si al final, d’aquella matèria densa que és el pòsit feixuc amb què les vivències es dipositen al fons de cadascú, en surt un llibre per publicar, serà perquè haurà passat pel sedàs de tot un procés d’elaboració, cosa que em sembla imprescindible. D’altra banda, l’escriptura adquireix una potència extraordinària quan escrius a mà. Avui dia, els estudis sobre la relació de l’escriptura a mà i la memòria mostren que les persones recordem millor les coses que hem escrit manualment. Jo acostumo a portar un petit quadern a sobre per apuntar-me les idees que van sorgint, continuo escrivint els poemes a mà i penjo recordatoris esperant que no se me’n vagin del cap coses que considero importants. A casa em diuen “dona post-it” perquè tinc la porta d’entrada, la nevera i la taula de la cuina plenes de notes.

Escriure a mà no és tan sols una forma de protegir-nos de la velocitat que ens imposa la societat, sinó també una tendència gairebé revolucionària. A poc a poc està tornant l’interès per la cal·ligrafia, especialment la més elaborada. Una parella coneguda meva estudia japonès; hi tenen afició des de fa dècades, quan van descobrir l’anime amb personatges com Son Goku. Escriuen shodo, la cal·ligrafia nipona que s’ha posat de moda perquè té una certa pàtina de sofisticació cultural. Tot plegat implica el reconeixement del fet d’escriure a mà, que ja es comença a plantejar com a necessitat en escoles i instituts que veuen com el tecleig a les pantalles difumina la capacitat d’expressió.