Ona, la història del teu nom

La setmana passada la Meritxell Falgueras va escriure un article a El Nacional amb el títol La història del teu nom, i em va esperonar a escriure la història del que a mitjans dels anys setanta va ser el meu pseudònim, que a començaments dels vuitanta va ser el nom de la meva filla i que ara és el nom de 7.314 nenes i dones a Catalunya. Gràcies, Meritxell, és una cosa que fa dècades que volia fer i no trobava el moment. Ja em disculparan si sembla pretensiós, no hi ha res més lluny de la meva intenció, simplement voldria reflexionar sobre la història d’un nom que estimo.

Al començament, quan sentia que algú deia “Ona!” per cridar l’atenció d’una nena, em sabia greu, per què negar-ho. Em semblava que l’única Ona era jo, l’Ona Casadevall, un pseudònim que el meu company, l’Eduard Vinyamata, havia inventat per a mi quan per raons que ara no venen al cas era més prudent que no signés amb el meu nom. Ell, que havia començat a estudiar nàutica i que era un mariner frustrat enamorat del mar, va pensar que Ona era un nom bonic. Casadevall és el meu segon cognom, que sempre m’ha agradat, potser perquè és un homenatge a l’avi que no vaig conèixer però que em va regalar la meva afició pels llibres.

I d’Ones en van anar sorgint i jo també en volia una però encara no estava disposada a tenir criatures. Tenia 20 anys. Quan gosava preguntar “D’on surt aquest nom tan bonic?”, el pare o la mare de la nena em deien: “De l’Ona Casadevall que escriu a l’Avui”, i no em decidia a dir que era jo per vergonya o per no semblar arrogant. De fet, els primers articles que vaig signar amb aquest nom, els vaig publicar a Destino entre el 1974 i el 1975 quan el seu director era en Baltasar Porcel. El primer article que en Toni Brosa ha trobat a l’Avui és del 8 de juny del 1976, Còrsega, imatge d’un poble que no vol morir. L’Avui tenia un mes i mig de vida i per a mi era un somni poder escriure en el primer diari en llengua catalana que es publicava a Catalunya des del final de la Guerra Civil. Un diari que naixia gràcies a una campanya de subscripció popular que va ajudar a finançar l’entitat editora, Premsa Catalana, i que va tenir el suport també d’un nombrós grup d’artistes que van fer donació d’obres per constituir un fons d’art. En Ramon Felipó, en aquells moments amic i company de viatge, em va presentar en Josep Faulí, el primer director del diari i per a mi un gran mestre, molt exigent, com ha de ser un bon mentor.

Arribada l’hora, vaig tenir un nen i no va ser fins gairebé tres anys més tard que no vaig tenir una nena, que com ja es pot deduir del que escric li vam posar Ona. L’any 1982 n’hi havia però no gaires. He buscat a l’Idescat. Entre el 1980 i el 1989, la dècada en què va néixer la meva Ona, n’hi havia 143 a tot Catalunya. El gran boom va ser entre el 2000 i el 2009, quan se’n van inscriure 3.909. Avui, com ja he dit, n’hi ha 7.314. Hem de recordar que fins al 17 de juny del 1977 no es van poder registrar noms que no estiguessin al santoral o que no tinguessin un clar significat cristià, fet que no vol dir que Ona no existís com a diminutiu de Mariona, per exemple, però no estava registrat.

Quan ja escrivia amb el meu nom i em continuaven preguntant pel de la meva filla, molta gent es pensava que s’escrivia Oona i que ens havíem inspirat en la quarta esposa d’en Charlie Chaplin, l’Oona O’Neill, actriu i filla de l’Eugene O’Neill, dramaturg i Nobel de literatura l’any 1936. Oona per a alguns ve del celta, i és una paraula que no té res a veure amb el mar, ve d’úna, que vol dir ‘xai’. Altres diuen que ve del llatí unus, que vol dir ‘u’ i també ‘univers’. Hi ha qui diu que Ona ve del japonès i vol dir ‘dona’, i és veritat, però no crec que les Ones catalanes tinguin el japonès com a referència, o almenys la majoria. També es diu que té el seu origen en les llengües eslaves i significa ‘gràcia’. Posats a imaginar orígens exòtics, també podríem dir que en algunes llengües africanes Ona s’utilitza per a conceptes referents a l’escalfor, al foc. En xona, llengua bantu parlada a Zimbàbue, Ona vol dir ‘llum’ i ‘calor’. En ioruba, Ona es relaciona amb conceptes que metafòricament es poden vincular amb el foc com a força transformadora, i en llengües com ara el kamba i el kikuiu Ona expressa el concepte de brillar, escalfar o cremar. I, sense anar tan lluny, en eusquera vol dir ‘bona’. Estic segura que cada Ona té el seu origen de referència, i si no el té m’agradaria haver-la ajudat a triar. En tot cas, el meu i el de la meva filla venen de l’amor pel mar.