Extrema dreta: llibertat o protecció

A l’aula, m’agrada provocar els alumnes amb una pregunta: el codi de circulació ens dona llibertat o ens la treu? Per una banda, ens restringeix la nostra manera de conduir, la velocitat, o el carril pel qual viatgem. Per l’altra, ens permet moure’ns en un espai compartit i fer-ho d’una manera predictible. Al voltant d’aquest punt, el psicòleg social Jonathan Haidt diu que els humans som un noranta per cent ximpanzés, és a dir, competitius i egoistes, i un deu per cent abelles, cooperatius. Tanmateix, la nostra supervivència com a espècie es deu a la combinació dels dos elements. Sense entorns estables on sentir-nos protegits i en els quals puguem desenvolupar una vida estable, diu, l’únic ressort que s’activa és el de la competència. Com a espècie, com a comunitat, com a nació, sense una mínima cooperació no hi ha supervivència possible.

karl Polanyi, des de l’economia, deia una cosa similar. Al llarg de la història, darrere de cada onada de desregulació, arriba el reflux inevitable de la protecció: la necessitat de descansar d’una vida entesa com a cursa i com a competència. És el pèndol de la història en moviment. Quina és la sorpresa? Doncs que, avui dia, l’afany de protecció es presenta per la via de l’extrema dreta. A Àustria, a França, a Alemanya i també a Catalunya. A l’Estat espanyol, per exemple, amb dades del mes de juny, Vox era el partit més valorat només entre la població de 25 a 34 anys, seguit de prop pel PP. Als Estats Units, la congressista del partit demòcrata Alexandria Ocasio-Cortez va voler esbrinar per què els seus electors havien votat alhora per Donald Trump i per ella. “Perquè tots dos voleu canviar les coses”, va ser la resposta. Anem a una petita il·lustració personal. Ara fa vint-i-cinc anys, a Barcelona, vaig poder deixar de treballar i estar un any i mig cobrant la prestació d’atur, estudiant i pagant el lloguer del meu pis. No vaig malviure. Per als joves d’avui dia, la situació és ben diferent. Nivells d’endeutament disparats per a uns, precarietat d’habitatge per a la resta. Els nivells d’angoixa van en augment. Augmenta el consum de psicofàrmacs, el nombre de casos atesos per problemes de salut mental i la població en situació de risc de caure en una depressió.

No ens podem estranyar, doncs, que siguin sobretot els joves els que mostrin el seu suport a les posicions més radicals. Tanmateix, aquest no és un problema de salut pública. És per damunt de tot un problema polític i ideològic. El de reconèixer que àmplies capes de la nostra població desitgen canvis substancials, estructurals, que permetin dotar de previsibilitat la seva vida. El dret a no patir. El dret a tenir una vida digna si compleixes la teva part del contracte social liberal: estudiar, treballar i esforçar-te. Objectivament, doncs, per als més joves les circumstàncies són més difícils. El problema de l’extrema dreta és que no es pot ser alhora conservador i liberal. I ho podem veure en el cas de l’habitatge. Una cosa és afavorir que les persones de rendes més baixes, gent jove particularment, hi tinguin accés. Una altra de diferent és estendre aquest dret a tothom, fons voltors, inversors i especuladors de diferent pelatge inclosos. Una cosa és garantir drets socials i una altra, afavorir que béns d’ús essencials es converteixin en béns d’intercanvi i especulació.

Aquest és el caldo de cultiu sobre el qual es construeix l’extrema dreta europea. Enmig d’un entramat ideològic impossible que vol ser alhora conservador i liberal. I és que aquesta extrema dreta, creixentment plural i dividida, en un moment no gaire llunyà haurà de triar entre desregulació i protecció. Com les creixents divisions ideològiques d’aquest àmbit polític ja posen de manifest, no es pot servir dos déus tan diferents. La protecció s’adreça cap a la comunitat. La llibertat, cap a l’individu.

I acabem aquest text amb l’inici d’un altre. Es tracta del llibre El raïm de la ira, de John Steinbeck. El capítol catorzè comença així: “Occident davant l’inici del canvi. Els estats de l’oest, nerviosos com cavalls abans d’una tempesta. Els grans propietaris, inquiets, percebent un canvi, però sense conèixer-ne la naturalesa. Els grans propietaris, atacant allò immediat: l’expansió del govern, la creixent unitat laboral; atacant nous impostos, nous plans; sense adonar-se que aquestes coses són conseqüències, no causes. Conseqüències, no causes; conseqüències, no causes.”