Tinta

L’empresa Pelikan ens ha fet saber unes dades que, a més d’un interès comer­cial, tenen una dimensió que podríem qua­li­fi­car de pública, per no dir “social”. Per exem­ple, és ben sig­ni­fi­ca­tiva la infor­mació següent: avui dia només es con­su­meix un 5 per cent de la tinta per a esti­logràfica que es venia fa vint anys. Així demos­tra que l’any 1960 marca el començament de la ràpida dava­llada de l’ús d’aquesta tinta, pro­vo­cada per l’apa­rició i l’èxit ful­mi­nant del bolígraf. Una altra dada curi­osa és que aquesta indústria, que domina total­ment el mer­cat de la tinta xinesa, en ven cada any dos mili­ons de tin­ters. És pos­si­ble –no en tinc referències– que la tinta xinesa hagi resis­tit millor, perquè sem­pre ha estat usada més pro­fes­si­o­nal­ment que popu­lar­ment; els dibui­xants d’una agència de publi­ci­tat que conec la fan ser­vir d’una manera habi­tual, encara que han can­viat els ins­tru­ments per a apli­car-la.

La notícia m’ha evo­cat els temps esco­lars, perquè jo sóc de la gene­ració de la tinta. Vaig pas­sar per la fase de la cal·ligra­fia, una assig­na­tura que, si no recordo mala­ment, es deia “reforma de lle­tra”… Quina expressió. Mare de Déu! Les tres “refor­mes” con­sis­tien a apren­dre a fer lle­tra anglesa, lle­tra rodona i lle­tra gòtica. En la meva escrip­tura actual no trobo cap indici d’aque­lles pràcti­ques, que segu­ra­ment es man­te­nien com una herència medi­e­val, de quan els mon­jos copi­a­ven minu­ci­o­sa­ment els lli­bres antics. Calia saber mane­jar amb traça el plomí –el tremp de la ploma– per a fer els “grui­xos” i els “fins” regla­men­ta­ris. Vista a distància, l’experiència em sem­bla interes­sant des del punt de vista artesà, i segu­ra­ment edu­ca­tiva pel que fa a la coor­di­nació i auto­con­trol de movi­ments. El bolígraf no per­met cap accen­tu­ació expres­siva ni cap matís for­mal.

Després vaig viure l’esti­logràfica i els seus fra­cas­sos. No era pas jo l’únic alumne que havia vist caure, impen­sa­da­ment, una enorme gota de tinta damunt la pàgina gai­rebé aca­bada d’una manera més o menys decent. Les esti­logràfiques dels estu­di­ants no solien fun­ci­o­nar gaire bé, pot­ser perquè eren bara­te­tes o, més pro­ba­ble­ment, perquè érem mal­des­tres –almenys jo. Quan es car­re­gava una esti­logràfica damunt el pupi­tre podia pas­sar tot. I, és clar, que es vessés el tin­ter. Els pupi­tres, les mans i les bates sem­bla­ven mos­tra­ris de tinta.

Tot això ha pas­sat a la història, com el tin­ter comu­ni­tari que hi havia a la taula del mes­tre i que jus­ti­fi­cava alçar-se del banc, ni que fos per bui­dar l’esti­logràfica i tor­nar-la a omplir. I em penso que la majo­ria d’infants d’avui dia no tenen la paciència xinesa que demana la tinta xinesa. Escriure s’ha fet molt fàcil, i hi ha una veri­ta­ble passió col·lec­ci­o­nista de bolígrafs i reto­la­dors. Pot­ser, perquè és tan fàcil, cada dia es fa més mala lle­tra. Qual­se­vol dia es perdrà defi­ni­ti­va­ment l’escrip­tura a mà, subs­tituïda per auto­matògrafs.