Odio buscar aparcament

S’han preguntat en alguna ocasió quantes hores de la seva vida han perdut fent voltes i voltes amb el cotxe fins a trobar un forat on entatxonar-lo? Sí, ja ho sé, ara vindreu alguns a dir-nos que és tan senzill com no agafar el cotxe i moure’t en transport públic, o com pagar per una plaça fixa, però a la vida no sempre dos més dos sumen quatre. No sé a vostès, però a mi ja el cos ja se’m situa en mode irat quan s’apropa el temut moment, sobretot si sé de bona tinta que provo sort en zones on sempre hi ha overbooking. A més, no sé per quina estranya raó hi ha persones tocades per una vareta màgica que sempre l’encerten a la primera, i després hi ha els que no només no ens desempalleguem ràpid del vehicle sinó que el déu de l’aparcament ens castiga de forma reiterada reservant un lloc al conductor que tenim just al davant. Aquesta situació encén els nostres ànims però no és pas l’única, sobretot un cop hem recorregut els mateixos carrers tres-cents cops. Qui no ha deixat anar un exabrupte quan creu que albira un lloc al final de la via i després resulta que està ocupat per un cotxe tan petit que sembla de broma. O no parlem ja si la situació és la mateixa però l’espai l’ocupa una moto estacionada en un sentit poc natural. La frustració es reprodueix també si al lloc està prohibit l’aparcament, o bé perquè hi ha un gual, o bé una plaça reservada per a persones amb discapacitat–menteix qui negui que algun cop no les ha maleït perquè creu que molta gent les demana amb l’excusa d’aquell avi que treuen un cop l’any a passejar–. Però encara hi ha dues situacions que fan bullir més la sang: quan veus el forat i t’hi has de barallar perquè algú, dret, et diu que guarda el lloc a una altra persona, com si fos la cadira del teatre, o quan veus algú amb la clau a la mà però quan obre el cotxe resulta que només vol recuperar l’abric del maleter.