Una hora de vacances

De tant en tant faig unes peti­tes “vacan­ces de tarda” que solen con­sis­tir a donar un tomb per la Bar­ce­lona vella. Ahir ja era fosc quan, des de la plaça de Sant Jaume, vaig seguir l’iti­ne­rari següent: car­rer de la Ciu­tat, plaça del Rego­mir, car­rer del Rego­mir, car­rer del Cor­reu Vell, bai­xada de Vila­de­cols, car­rer de Lledó, plaça de Sant Just, car­rer de la Dague­ria…

És un dels antics bar­ris bar­ce­lo­nins que han entrat en una fase de decre­pi­tud que sem­bla ja insal­va­ble, una decre­pi­tud emmas­ca­rada per la claror d’algu­nes boti­gues, espe­ci­al­ment al car­rer del Rego­mir. I el que fa impressió és ado­nar-se que hi que­den casals d’altres segles, de noble planta, amb façanes que, si no m’equi­voco, daten del segle XVII i del segle XVIII; si teniu la tos­su­de­ria de mirar enlaire amb ànim d’explo­ra­dor, a des­grat de la migra­desa de la llum del car­rer podreu des­co­brir de tant en tant arcs i fines­tres gòtiques, bal­cons senyo­ri­als –a vega­des amb curi­o­ses mènsu­les– que són peces nota­bles del ferro for­jat català, parets esgra­fi­a­des i fins i tot valu­o­sos ves­ti­gis medi­e­vals. Es con­ser­ven encara alguns patis d’entrada espa­io­sos, amb ele­ments arqui­tectònics monu­men­tals –esca­les, colum­nes– emmar­cats per murs escros­to­nats, fils elèctrics pen­jant, objec­tes i dei­xa­lles de la civi­lit­zació urbano-indus­trial més mise­ra­ble.

N’és l’excepció un pati del car­rer de Lledó, on hi ha els casals que, dins de tot, són els que man­te­nen una presència més digna. En alguns casos són veri­ta­bles palaus, que sorprèn de tro­bar en una via estreta i humida. En altre temps, però, vivia en aquest barri gent de qua­li­tat, com les famílies Five­ller i Mer­ca­der. Pas­sar per aquests car­rers, aquest ves­pre, vol dir no tro­bar-hi gai­rebé ningú; som a qua­tre pas­ses de la Via Laie­tana, però el repic de les nos­tres saba­tes és pràcti­ca­ment l’única com­pa­nyia. Arriba un moment que agraïm els dos petits eixam­pla­ments del barri: la plaça dels Tra­gi­ners, on és visi­ble un frag­ment de mura­lla romana, i la plaça de Sant Just. Són indrets que aga­fen un aire de deco­ració tea­tral, però és inútil espe­rar una bona estona: el pri­mer acte gòtic i el segon acte renai­xen­tista ja fa temps que s’hi van repre­sen­tar. Som ara en un ter­cer acte que s’allarga en la immo­bi­li­tat, i els qui tra­ves­sem l’esce­nari no tenim cap paper en aquesta obra.

El barri rei­vin­dica l’apro­fi­ta­ment del Pati d’en Lli­mona, ama­gat en l’estretíssim car­rer de Sant Sim­plici, en aquesta hora d’un negre que fa basarda. No gaire lluny, la cape­lla de Sant Cristòfol, il·lumi­nada, en uns bai­xos del car­rer del Rego­mir: una dona prega davant de la reixa. I, esporàdica­ment, la per­vivència en aquesta illa de silenci d’algun artesà, alguna lli­bre­ria de vell, un anti­quari, i al car­rer de la Dague­ria la botiga de les pun­tes al coixí… Quan entres, sense ado­nar-te’n, al car­rer de Jaume I, et sem­bla que t’has ficat a Bro­adway.